Quin és el primer impuls, quan un sap que un professor ha abusat del seu fill?

El primer que et ve al cap es preguntar-te com és possible que hagi passat això al teu fill. I després et dius «i ara què faig»? Perquè et trobes sense saber què fer.

Pensava que el primer impuls seria anar a trencar la cara al professor.

No, això és després.

Ah.

La ràbia i la indignació et tempten d'anar a buscar-lo, no li dic que no. Sobretot a partir que el meu fill, amb el pas dels dies, m'explica amb detall el que li va fer, tenia ganes d'anar a matar-lo. Tens ganes de prendre't la justícia per la teva mà.

Sort que va confiar en l'altra justícia.

Sort, però la justícia no és reparadora per a les víctimes. T'intenten vendre que amb un judici i tancant aquest home a la presó es repararà el mal. I la manera de reparar-lo no és aquesta, sinó que es reconegui el que va passar. I que el procés no sigui tan llarg i dolorós.

Qui va voler tapar els fets?

Els Maristes. Ho han fet sempre. Abans de posar la denúncia, em vaig assabentar de dos abusos més del mateix professor, Joaquín Benítez. Lògicament vaig pensar que hi podia haver encara més casos. Els Maristes haurien d'haver investigat si realment era així.

Se sap tot, del cas Maristes?

Queden moltes coses per desvelar. Desgraciadament no hem tingut administracions valentes. Ni la Fiscalia ni el Govern català han sigut valents, no han dit «volem saber tot el que va passar». A més, uns Mossos que no van voler fer una investigació a fons, uns jutges que van arxivar algunes causes sense prendre declaració a les víctimes... És una pena, però a qui es protegeix no és a les víctimes, sinó als agressors.

Diu al llibre que vostè també va patir abusos a l'escola.

Sí, vaig patir abusos quan tenia onze anys. No ho havia dit mai ningú, el primer a qui ho vaig dir va ser al meu fill. El mateix dia que ell ens ho va dir a nosaltres, el vaig abraçar i li vaig dir que em tenia a mi, que jo sabia què era allò. Que em tindria al seu costat incondicionalment, sempre, sense posar-lo mai en dubte.

És pitjor patir abusos o que els pateixi un fill?

Que els pateixi un fill [contundent]. Jo ja ho tinc superat, però pensava que aquesta xacra ja estava erradicada. Un creu que aquestes coses amb el temps desapareixen, però s'adona que no. Hi ha el mateix que hi havia fa 40 anys, només que abans no sabíem tant i ara posem nom a tot -homofòbia, bullying, violència de gènere-, però no avancem. Fins que no reconeguem que tenim un problema i el combatem amb tots els mitjans, no hi posarem fi.

Com està el seu fill?

Ara fa 5-6 mesos que està molt bé, està molt més fort. Però encara té una petita fòbia a sortir al carrer, o a agafar el metro o el bus, si no va acompanyat. A veure si amb el temps ho aconsegueix superar. A veure si pot refer la seva vida, té 23 anys i està des dels 13 amb aquest tema. Mereix passar pàgina, però és clar, fins que no arribi el judici, no podrà fer-ho.