Com si fos el mes natural del món, el govern britànic actualitza periòdicament l´operativa de la defunció de la reina Elisabet II London Bridge is down ( El pont de Londres s´ ha enfonsat). Amb aquesta frase clau, el secretari privat de la reina Elisabet d´Anglaterra informarà el primer ministre britànic, quan toqui, que la monarca ha passat a millor vida (o pitjor, tema de matisos). Ho llegeixo a la premsa anglesa un dels dies en què he estat de turista a Londres. Potser ho van deduir diumenge passat els amables lectors que llegiren l´article sobre les andances a la ciutat del palafrugellenc Joan Cortey. Aquestes tindran algun dia continuació sorpresa, amb permís de les mòmies del Museu Britànic.
El fet que la reina, de 92 anys d´edat i 66 de corona, hagués de ser atesa d´uns problemes de salut, gairebé coincidint amb la reunió d´estiu de l´Operació London Bridge, va portar la qüestió a l´actualitat. The Guardian, en informar de la trobada, considerava totalment lògic el procediment. Però titllava d´absurd que es mantingués la retòrica manera de comunicar al primer ministre la defunció, sobretot quan la frase ja és coneguda per tothom. Ara hi ha telèfons mòbils, però al 1960, quan es va constituir la comissió fúnebre, les trucades es feien i rebien a través de centraleta i operadores. Calia, llavors, mantenir el secret unes hores. De fet, Churchill es va assabentar de la mort del pare de la reina quan Alan Lascelles, secretari del rei, va connectar amb el primer ministre per dir-li: «Hyde Park Corner». Com si anessin a quedar per passejar el gos.
Tot això m´és familiar mercès a la magnífica sèrie The Crown. Es una ficció, certament, però les frivolitats respecte a la realitat contrastada són les justes. Per això, quan visitaba Buckinham Palace, obert al públic durant les setmanes de vacances de la reina, em semblava incorporar-m´hi com si fos un extra. La visita és formidable no només per l´escenografia aclaparadora sinó per la manera que està concebuda.
L´ entrada dels visitants està planificada per quarts d´hora i et demanen no arribar més de deu minuts abans de l´hora fixada per estalviar esperes innecessàries. L´entrada inclou una audioguia en diferents idiomes que explica el suficient. Ni més ni menys. Com que la gent escolta, hi ha un elegant silenci. Ara bé, el millor és que la gent va pel que ha d´anar. No deixen fer fotografies i et guarden les motxilles a la consigna.
Són els grans enemics que et rebenten i fastiguejen la visita a un museu. Hores abans, al Museu Britànic, unes trenta persones, com si fossin zombis, amb mòbils i màquines de retratar (i evidentement amb motxilles com si fossin geperuts), rodejaven la pedra Rosetta, el meravellós alfabet egipci. Dubto que algu veiés res. Per plorar.
Vaig a Londres per feina un parell de cops cada any. Oportunitats suficients com per comprovar que mentres els europeus continentals tenim certa disposició a convergir en el que es pugui, una gran part dels britànics hi estan radicalment en contra. Una de les meves lectures de l´estiu ha estat un llibre de 1947, Los ingleses en su isla, d´Augusto Assia, qui fou corresponsal de La Vanguardia a Londres. En un dels seus articles parlava de l´afecció obsessiva pel passat. Mentres al món les revolucions es feien per canviar les coses, a Anglaterra s´aixecaven perquè no canviessin. Augusto Assia explica magistralment la decebedora experiència gastronòmica britànica contrastant amb la solemnitat que presideixen els seus àpats : «ningú sap explicar tan bé com ells com es rosteix un xai, tampoc ningú el cuina tan malament».
L´altre llibre que m´ha posat en situació és Un aire anglès, d´en Miquel Berga, un recull d´articles de temàtica anglesa, que és un dels seus mons, seleccionats entre les columnes que ha estat publicant els diumenges al Punt des del 1992. Articles precisos, irònics, tranquils, empàtics, tot molt British. Un d´ells és una autèntica joia literària perquè en un breu espai m´ha ensenyat més sobre el país que moltes altres lectures acumulades en el temps. Es diu Humor anglès. Explica que els anglesos recorren a l´humor en situacions extremes perquè és la seva millor defensa. Tracten les coses serioses com si fossin trivials i les trivials de manera seriosa. La ironia, forma refinada de l´humor, és instintiva.
Aquesta ha generat la flegma i l´art de subestimar els èxits propis. La contenció com a reacció innata. I acaba amb una anècdota insuperable: molts anglesos troben que el pitjor d´ofegar-se és haver de cridar «auxili». Gràcies, Miquel, pel teu llibre, ha estat la meva gran lectura d´aquest estiu.
