Al llibre descobrim la marquesa sense calces. La pregunta és: que potser hi ha marqueses que en porten?
(Riallada) Ben pensat, hi va haver una famosa marquesa, fa anys, que la van enxampar sense calces i va sortir a les revistes. Però no sé si és costum, jo no m'hi faig gaire, amb marqueses. Només em faig amb la Gala San Gil, que és la marquesa de la meva novel·la. I aquesta no sempre va sense calces.
Ah, no és un costum?
És només una circumstància.
A qui no li ha passat alguna vegada.
Exacte, qui és que no ha anat un dia sense calces (riu).
Tenint això en compte, el llibre no s'hauria d'haver titulat «Les calces de seda»?
Sap? De tots els possibles títols amb què em vaig estar barallant i dubtant, aquest no se'm va acudir. Hauria estat bé, també.
Parlant de bosses, però de plàstic: li sembla bé que ens les facin pagar, al supermercat?
No sabria què dir-li, però jo soc molt contrària a les bosses de plàstic. Quan vaig al súper, ja porto la meva pròpia bossa.
De seda, vull suposar.
De seda, amb puntetes i amb volantets. Com li correspon a una marquesa (riu).
Els seus llibres es localitzen a pobles de Girona perquè són proclius a què hi hagi misterioses morts?
Imagino que com a tot arreu, el que passa és que l'Empordà té molt de misteri i molt d'encant. I té la tramuntana, que ens té a tots una mica tocats de l'ala. Però jo hi ubico les novel·les perquè és la zona que conec. Però en aquesta darrera arribo a Mallorca, estic obrint els meus horitzons!
Deu ser de les que comencen el diari per les planes de successos.
Sí, aquestes coses m'interessen, per inspirar-me. Volto per internet les seccions de successos de tots els diaris per veure les coses truculentes que han passat.
No és una mica macabra?
Sí. Si no, no podria escriure el que escric. Encara n'hauria de ser una mica més.
Parlant de morts, què n'hem de fer del cadàver d'en Franco?
Per mi, com si el volen deixar enmig del carrer. Jo sempre he dit de mi mateixa, que quan hagi fet l'últim sospir, que facin el que vulguin amb mi, com si em deixen enmig del carrer. I ho dic de debò. Em preocupa tan poc el que puguin fer amb el cadàver d'en Franco com amb el meu.
Vostè era mestra. Què troba a faltar d'aquells anys?
Res. Vaig ser-ne 17 anys i vaig intentar fer-ho tan bé com vaig poder, però no era la meva vocació. No trobo a faltar res.
L'hi pregunto al revés: què està contenta d'haver deixat enrere d'aquell temps?
Ara tinc tranquil·litat. I més com està l'escola avui dia. Perquè abans el mestre era l'amo de la classe, ara els amos de la classe i de l'escola són les AMPAs. I compte amb renyar un nano o prendre-li el mòbil. No hi tornaria per res del món.
