Imma Turbau, gironina tot i que en dedicar-se a la gestió cultural ha viscut arreu del món (actualment a Madrid) va escriure fa anys «El juego de ahorcado», que ara es reedita. Fa poc, ha publicat «El rostro del tiempo»

«El juego del ahorcado» parla d'un suïcidi per amor. L'amor adolescent és el més cruel?

He, he. Home, és l'amor més innocent. Quan tens tan poques armes per defensar-te o per tirar endavant, ets més feble. Els adolescents funcionen molt pel pensament romàntic, per com creuen que són les coses, no pas per com són realment. Vas aprenent a mesura que vas creixent. La ignorància, o millor dit el desconeixement, és cruel.

Millor no enamorar-se, per ser autènticament feliç?

No, això sí que no. Sempre millor endur-se una decepció però haver viscut.

Quan mira enrere, a l'Imma Turbau adolescent, pensa «que n'era, de tonta»?

Mmmm...no. Suposo que era petita, aquesta és la història, un es comporta segons l'edat que té. Quan un té 14 o 15 anys, saps molt poques coses, però tampoc no ets conscient del poc que saps. Quan tenim 18 anys tots pensem que sabem de tot i en realitat no tenim ni idea de res. Però la inconsciència també té el seu què.

Per què tan sovint el suïcidi s'amaga?

Crec que és una rèmora de la nostra educació catòlica, que ho considera pecat. Hi ha altres societats, per exemple el Japó, on el sentit de l'honor és molt alt, que el suïcidi és una cosa molt normalitzada. En canvi en la nostra societat sempre ha sigut pecat, perquè representa que estàs actuant contra Déu, ja que la vida te l'ha donat Ell.

El pecat, sempre amatent.

Hi ha un altre factor: gairebé tothom que se suïcida ho fa contra algú. És espantós.

Suïcidar-se és de valents o de covards?

Depèn. En certa manera penso que per fer-ho s'ha de ser molt valent. I m'imagino que alhora has d'estar tan cardat, tan malament, que sembla una sortida fàcil, però crec que de fàcil no en té res.

Quin rostre té, el temps?

Tothom té un rostre, que al final acaba essent els rostres que ens acompanyen.

Malgrat tot, com cantava aquell pianista negre, el temps passarà...

El temps sempre passarà, però sempre es queda. El que passa és que solem pensar en el temps en els mateixos termes que l'espai, que comença en un punt i acaba en un altre. Però en realitat, tu t'asseus en un penya-segat, mirant el mar, i estàs veient el mateix que veia un romà, assegut allà mateix, fa 2.000 anys. Més que passar o no passar, em sembla que el temps més aviat hi és. Els que passem som nosaltres.

Parlant de temps, els seus llibres en requereixen poc, per ser llegits. La brevetat que acostuma a fer servir és perquè es cansa d'escriure o per no cansar el lector?

Soc escriptora de distàncies curtes. Penso que si algú fa l'esforç de llegir un teu llibre, o un és un superescriptor d'històries llargues -cosa que no és el cas- o mires de mantenir l'interès i de tenir el lector entretingut. M'agrada anar per feina.