«Quan vinc a Barcelona veig que la gent va molt boja»

Què guarda a la seva motxilla?

Molt poques coses. Una de les coses que he fet els darrers anys ha sigut precisament buidar-la. Ara bé, he tret algunes coses però n'hi he posat d'altres.

Com ara quines?

Curiosament, i sense voler, coses que comencen per essa. Per exemple, una cosa molt important que hi he incorporat és el silenci.

Vaja, jo esperava el sexe.

El sexe l'he portat sempre a la motxilla, i allà continua. El sexe és molt important, el sexe és salut, és positiu, és saludable. Li ho recalco perquè a vegades escolto campanyes que sembla que en lloc de prevenir les malalties de transmissió sexual volen prevenir la sexualitat.

El nou puritanisme?

Exactament. Però no ens n'anem per les branques, parlàvem del silenci. Avui hi ha massa soroll de tot tipus: físic, emocional, social... Jo notava que hi havia molt soroll a la meva vida, i el silenci és clau per pensar, per crear, per innovar, per reflexionar... Per trobar un sentit de la vida. L'altra essa que he afegit a la motxilla, després de patir una crisi important, és la de «sentit». Tothom ha de trobar el seu sentit a la vida, bona part del qual és donar-se i donar.

Alguna altra essa?

El «sí». La neurociència ha confirmat una cosa que la psicologia fa anys que defensa: el nostre cervell no entén el «no». Com que treballa amb imatges, ha de representar el «sí» per després negar-lo. És com allò de demanar a algú que no pensi en un elefant blanc: automàticament hi pensa. El «sí», obre; el «no», tanca.

I què hi sol dur la gent a la motxilla que no hauria de dur-hi?

Molt soroll. I molts deures que en el fons són obligacions. Si al matí fem el llistat de les obligacions que tenim, veiem que són moltes. Però si hi pensem, veiem que la majoria són innecessàries. Jo visc a Granada, i fa vuit anys vaig llençar el cotxe, no el necessitava. Quan vinc a Barcelona veig que la gent va molt boja.

Què més solem portar-hi?

Molta ira, molta ràbia. I no parlo de Catalunya, parlo del món en general, només ha de mirar les xarxes socials, és un vomitar constant, un atacar l'altre.

Podem anar per la vida sense motxilla?

En tot cas, podem portar una motxilla més petita. O unes quantes butxaques on portar l'imprescindible. Carreguem massa la motxilla. No només la simbòlica, també la física, per això hi ha tants problemes d'esquena. Hem de fer cas a en Machado i anar «ligeros de equipaje».

Ja que em parlava de sexe i que viu a Andalusia. Acabo de llegir que els andalusos són els millors amants. Què mengen per allà baix?

Ha, ha, hauré d'estudiar-ho. El que noto és que a Andalusia la gent es toca més, quan parla. Potser és això. He fet cursos per tota Espanya i, com més al nord, menys es toca la gent. Els sabors i inclús les olors del carrer són també més forts al sud. Quan vivia a Catalunya, jo treballava molt el cap, però tenia la resta del cos una mica abandonada.

Hem de viure pensant en la mort o oblidant-la?

L'única cosa segura és que morirem.

I que pagarem impostos.

També. Tal com diu una amiga meva, la vida és una malaltia de transmissió sexual amb un 100% de mortalitat. S'ha de parlar de la mort, cosa que ara no es fa. Segons com portem la motxilla, viurem i morirem d'una manera o d'altra.