Per què en l'art urbà hi ha molts més homes que dones?

Perquè sempre ha sigut així. Ha succeït històricament, i segueix succeint.

Li costa, a una dona, introduir-se en aquest món, ser acceptada?

Li parlaré sincerament. Si tens una passió, tu la segueixes, t'hi dirigeixes. En el meu cas, les ganes de pintar hi són sempre. Que després hi hagi més homes mediàtics... això ja és una cosa que jo no controlo, jo em limito a fer el que m'agrada. Ei, però hi ha moltes dones que pintem (riu)!

Està bé que les dones es vagin introduint en tots els àmbits. Però creu que actituds com la de Serena Williams, fent-se la víctima pel fet de ser dona, ajuden o perjudiquen?

Els homes també fan aquestes rabietes, no? Doncs també les podem fer les dones (riu).

La meva àvia diria que el que fan vostès és embrutar parets... i que ho haurien de netejar amb la llengua.

Ha, ha. Home, aquí veuria en un mural l'Antònia Adroher, que potser seria de la seva generació. Mentre pintava, se m'han acostat moltes dones grans, del barri, que em deien «que bonic!». Se les veia emocionades i tot.

Quan l'art de carrer és admès i promogut per l'Administració no perd una mica la seva essència?

És diferent. Aquest és un projecte que passa uns filtres, l'altre és el que feia a vint anys. Al final, és aquella passió de què li parlava, que s'ha convertit en una professió. Jo ara em considero una pintora.

En els seus inicis va haver de fugir mai de la policia, a mitja pintura?

Més d'un cop, i un parell de vegades em van enxampar. Però sempre he sigut molt cauta, amb això. Ja tenia unes tècniques que, mitjançant una plantilla de paper, em permetien fer en dos minuts el que hauria fet en vint. I quedava igual.

Vostè que pinta per tot el món, quan torna aquí troba aquest país artísticament gris?

No ho veig així. Hem tingut i tenim grans artistes, i això vol dir que hi ha una educació artística. Ara és una nova escena artística. Abans hi havia rotondes amb escultures, ara tenim aquest art de carrer. No parlo dels diners que es destinen a l'art, és clar, sinó de la consciència cultural.

Hi ha llibertat d'expressió?

Mmm... és complicada. Perquè existeix també l'autocensura. Són aquestes contradiccions. Qualsevol pintor, com per exemple jo, sap que en alguns murals pot fer algunes coses i altres no. A vegades vols fer una cosa més radical, però llavors penses: què és radical? Potser ho seria mostrar clarament com ens oprimeixen en l'àmbit social.