Un dia vaig trobar un executiu espanyol de Lehman Brothers assegut amb un vident tot llançant les cartes per decidir inversions. S´ha complert aquesta setmana el desè aniversari de la fallida del banc de negocis nord-americà Lehman Brothers, considerada la fita més destacada de l´inici de la gran crisi financera dels darrers anys. Un parell d´anys abans ja havien començat els problemes, també aquí, amb les hipoteques i l´escalada dels preus dels pisos. Bancs i caixes (a.c.s.) competien per oferir les hipoteques en millors condicions. Hi havia qui feia posar a dins de l´hipoteca el nou cotxe (la famosa hipoteca Cayenne, el primer tot terreny de luxe fabricat per Porsche). Altres compraven i hipotecaven el pis sense tenir previsió d´ingressos futurs. Messos després, endossaven l´operació a un tercer per aconseguir els guanys producte del creixement del preu de l´immoble. Després vingueren crisis i retallades, tancaments d´empreses, atur, els joves marxant del país i dos esgraons del nivell de vida que no s´han recuperat.

S´han pres les mesures per tal que això no torni a passar? Es veuen venir nous problemes en un futur immediat? Són preguntes que s´han fet acuradament aquests dies d´aniversari. He llegit, com sempre amb gran interès per la seva visió i claredat, els articles que aquesta setmana ha publicat a la premsa catalana el catedràtic gironí Josep Oliver Alonso ( fill de la periodista Maria Alonso, «Cierzo» a la secció Alminar, i del crític artístic Marià Oliver Albertí). Descriu la situació actual, quan igual que ha succeït en anteriors crisis del passat les seves causes es dilueixen en l´oblit. «Els humans som així, avariciosos, miops i de curta memòria. Lliçons del 2008? Fins a la propera».

En fi, n´hi ha per pensar-hi una bona estona. No tinc millor manera que descriure els excessos dels anys anteriors emprant el títol d´una famosa comèdia del francès Luis de Funes: La gran juerga. En català hauríem de dir-ne correctament gresca o farra, pero em permeto la llicència. Certament, amb el temps s´ha sabut com rebentaven els diners a les cúpules d´algunes de les principals entitats financeres del món, però entre nosaltres també vèiem els excesos. Jo coneixia un tipus que trevallaba a Lehman Brothers, vivia entre Madrid i Londres. El seu cap era, ni més ni menys, Luis de Guindos que, sense manies, anys després passava de tancar la paradeta d´aquest banc a ser ministre d´Economia. Després d´anys de no veure aquesta persona, el vaig trobar a la porta de l´hotel Majestic de Barcelona el divendres del cap de setmana que va fer fallida Lehman Brothers, esperant que baixessin uns capitostos del banc procedents de Londres per anar a Roses a sopar al Bulli i, l´endemà, a un partit del Barça. Unes setmanes després em vaig interessar per la seva situació. Havia estat acomiadat, com tots aquells empleats de la central de Nova York que el dia dels fets els vèiem per televisió abandonant el lloc de treball amb una caixa de cartró on hi duien l´agenda, els retoladors i les fotos de la família. Per treure tensió, vaig preguntar-li per la visita al Bulli. El cert és que, ja camí de Roses, dos dels executius es feren deixar a l´aeroport gironí per agafar el darrer vol de Ryanair a Londres. Els altres ho feren al dia següent. El personatge, madridista, va afegir: «la única satisfacción del fin de semana fue ver al Barça empatar en el Camp Nou, este año no haréis nada y Guardiola no se come los turrones».

No sabia que, en realitat, la seva conyeta era humor negre. Aquella temporada, la 2008/2009, la primera de Guardiola al Barça, certament que va començar malament: derrota a Sòria contra el Numància i empat a casa en front del Ràcing de Santander. Però és la temporada del triplet: Lliga, Copa i Champions guanyada a Roma. És quan Iniesta marca en el descompte a Stanford Bridge i quan el Barça derrota 2-6 al Reial Madrid al Bernabéu. Poques virtuds de visionari tenia el banquer. Jo l´havia conegut a mitjans dels anys 80, quan ell treballava a la divisió de banca privada d´un gran banc espanyol. Un migdia vaig travessar a peu el parc del Retiro camí d´un dinar. En passar davant les paradetes dels que llegeixen el futur o tiren les cartes i el tarot el vaig veure assegut. La situació fou incòmoda. Em va demanar discreció tot explicant que hi estava enganxat, sobretot perquè el seu vident encertava en les recomanacions d´inversions sobre les que dubtava. Trenta anys després encara viu força bé d´aquest negoci