«Érem nens, i desapareixíem d'un dia per l'altre»

Perquè són temes que han succeït al meu lloc de naixement, però són universals. L´anterior, La duna, era una massacre indígena, 30.000 desapareguts. El tren parlava de violència, futbol i bandes. És el que més conec. Pot ser que el proper llibre m´animi a escriure´l sobre Catalunya.

No l´hi aconsello. I ara sobre els vols de la mort. En aquest país li dirien «deixi de remoure el passat, miri endavant».

A l´Argentina, des que va acabar la dictadura, estem entestats en remoure el passat i que els culpables siguin empresonats. De fet, la majoria són a la presó.

Millor això que el mètode espanyol?

Aquí ha sigut molt diferent. Però no m´animo a criticar-ho, hi ha molta gent que vol trobar les restes dels seus familiars, treure endavant la memòria històrica. Tard o d´hora el pes de la veritat arriba, no es pot ocultar per sempre el que va passar.

Va tenir amics o familiars víctimes de la dictadura?

Un noi, en Pablo Díaz, que era el fill del cap del meu pare. Venia cada dia a casa, a donar encàrrecs al meu pare. Aquest noi va ser un dels pocs supervivents de «La noche de los lápices», que du aquest nom perquè hi va haver una manifestació d´estudiants, d´entre 15 i 17 anys, la majoria dels quals la dictadura va torturar, violar i fer desaparèixer. En Pablo venia cada dia a casa, fins que un dia ja no el vaig veure més. Érem nens. I desapareixíem d´un dia per l´altre.

Quina vida, per a uns nens.

Cada dia se sentien trets. La meva mare ens feia dormir a sota del llit, per por d´alguna bala perduda. Com que érem nens, per a nosaltres era normal, ni ens preguntàvem el perquè.

Com diu un personatge seu: la infància la perdem o ens la treuen?

A nosaltres ens la van treure. Recordem una infància en ambient hostil, perquè la dictadura no era només la dictadura, era tota una cultura de la dictadura.

Al llibre surt la crueltat dels llovidos: llançar gent viva des d´un avió al mar...

És una maldat infinita. Sobretot per als pares, els fills o l´esposa, que mai més no sabran res de la persona desapareguda. Sospitar que li va passar alguna cosa, però no tenir cap certesa durant anys. Hi ha gent que continua buscant els seus. Ha de ser terrible. Imagini que té una persona estimada i no sap si va desaparèixer, si va morir, com va morir, què va passar...

Té mala sort. Fuig d´un país oprimit i terroritzat i cau a Catalunya, que segons diuen viu una situació semblant.

(Riu) És molt diferent, mai se m´ha acudit comparar Argentina amb Catalunya.

No digui això, que veig que ni tan sols porta llacet groc i l´acusaran de ser un immigrant inadaptat.

Ha, ha. Jo estic a favor que la gent voti pel que vulgui, però no estic a favor del procés. El procés és una cortina de fum. Alguns polítics l´han aprofitat per ocultar moltes coses que passen a Catalunya.

Pepe Carvalho diu que les tres figures intocables dels argentins són Gardel, Borges i Maradona. Vostè qui vol ser?

Li diré qui no vull ser: ni Borges ni Maradona. Em quedaria amb Gardel, que s´ho passava millor.

L´asado a l´Argentina és...

Una religió!

Diríem que la graellada catalana és a un asado el que la Rahola a Borges?

(Riallada) Suposo que sí, que deu ser una comparació semblant.