He aprofitat un dels darrers dies d´obertura per visitar l'exposició que el MNAC, amb la Fundació Gala-Dalí i el suport de la companyia Abertis, ha dedicat, al museu barceloní, a la figura de Gala Éluard Dalí, nascuda com a Helena Dmitrienna Diakonova. La mostra ha estat titulada «Una habitació pròpia a Púbol». És sabut que el castell de Púbol fou un regal del pintor a la seva dona a finals dels anys seixanta. Aquesta el va acceptar amb una única condició: que Dalí, per anar-hi, hagués de demanar-li permís. A l'exposició es poden veure els dibuixos i dissenys de les habitacions creades pel mateix Dalí. Aviat Gala esdevingué la senyora de Púbol.

Molt s´ha parlat de la sexualitat de Dalí. Des de la seva repulsió per les pràctiques sexuals, la seva relació homosexual amb García Lorca o el seu paper com a voyeur d'orgies a Port Lligat. Ben mirat, ara mateix, això ha acabat contribuint a la seva dimensió de personatge absolutament modern i contemporani que fascina les noves generacions. Poques coses de la societat actual estan ara més assumides com que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida. A la Girona de la meva infància escandalitzava la llegenda urbana, amb certa base segons vaig saber, de Gala regalant a jovenets abrics de pell o una màquina de retratar Reflex que comprava a la botiga de la família Sans de la pujada al pont de pedra mentre flirtejava amb ells anant cap a Púbol. Com per exemple amb Je? Henfolt, protagonista de Jesus Christ Superstar a Broadway.

En realitat Dalí i Gala havien establert una relació de fidelitat i lleialtat de la qual estaven exclosos els aspectes carnals. Del que no es va dubtar mai per part del seu entorn més íntim d'amics i col·laboradors és del profund enamorament, que va durar des de 1929 fins a la mort de tots dos. A l'exposició es presenten cartes de Dalí o textos dels diaris de Gala, descoberts fa uns anys a un bagul de Púbol. En una carta, durant un viatge de Dalí que va fer sol, aquest escriu: «Estimo Gala més que la meva mare, més que el meu pare, més que Picasso!, l'estimo fins i tot més que els diners!». Gala li contestava, també en francès, al seu diari: «D'ençà que estàs lluny, d'ençà que t'enyoro, a cada instant ja no he pogut veure blau el cel, ni estelada la nit que ens abrigava». Tot en francès i molt romàntic (amb ironia inclosa per part de Dalí) en una de les poques ocasions en què se separaven.

Si l'enamorament resta clar i la vida sexual més o menys també, el que l'exposició posa de manifest és que Gala no es limita a ser la seva musa o la figura que mou des de darrere i manipula els fils de Dalí des que el pintor, de 25 anys, deu menys que ella, coneix la dona del poeta Paul Éluard, molt relacionada ja amb molts surrealistes. El que ha succeït amb Dalí, un cop mort, és que aquest no cau en l'oblit a poc a poc, sinó que cada cop agafa més embranzida. Això es deu a una combinació de la seva obra i del seu personatge. I en la creació del seu personatge la figura de Gala és cabdal, fonamental. A l'exposició es descobreix una Gala intel·lectual, dissenyadora, escriptora, creativa, molt més profunda del que hem sabut fins ara.

Quan el poeta André Breton va decidir muntar un judici per expulsar Dalí del surrealisme, atesa la seva addicció als diners i al poder, va crear un anagrama. Movent l'ordre de les lletres del nom i cognom, Salvador Dalí es va convertir en Avida Dollars. El pintor va contestar amb indiferència i brevetat: «Je suis le surrealisme». Potser tenia raó. L'exposició antològica de Dalí de fa cinc anys a París i a Madrid ha estat la més vista d'Espanya, per davant del mateix Velázquez i la segona de França. Per cert, que la primera és la que va inaugurar el 1979 el Centre Pompidou... també de Dalí. Aquell dia de fa 39 anys hi havia una vaga i no hi havia manera d'entrar al museu. El que realment ha quedat per a la història és el happening que va muntar a la plaça del davant Dalí. Aquest va agafar un llobregant de l'aparador d'una marisqueria i va improvisar un diàleg amb el crustaci sobre l'origen del surrealisme. Era un pintor genial, però el personatge que va crear, del qual Gala esdevé absolutament coautora, és essencial per entendre la passió per Dalí de la gent jove. «Je suis le surrealisme!».