l Girona FC ha superat el repte del partit de fires amb una treballada victòria per la mínima enfront del Rayo Vallecano. Tretze punts en deu partits és una renda correcta, estadísticament parlant, en el camí de la permanència. El que no han aconseguit aquestes fires que ara encetem és continuar el ritme climatològic assolit el darrer any, quan tinguérem un temps postestiuenc extraordinari. Semblava principis de setembre. A Montilivi el partit va estar passat per aigua els noranta minuts però és que la pluja i una notable baixada de temperatures estava prèviament anunciat. Només es va salvar el pregó i l'animació inherent a la condició dels qui foren enguany els responsables del mateix: els Diables de l'Onyar. Una tarda encara xafogosa i calenteta que en obrir la porta a la nit portava ja fred i aigua.

«Pobres firaires», es lamentava sempre la meva mare quan la pluja i el mal temps feien la tradicional presència a les fires. Si era un dia festiu patia per l'economia dels marxants. El calendari va situar la diada del patró de la ciutat en un punt gens fàcil i difícil d'assegurar. Hi ha de tot i sempre hi hem acabat veient els primers abrics o bufandes. La memòria infantil és selectiva i el que no fa és recuperar les diades de finals d'octubre en què també hem pogut anar amb màniga curta. Pero també es cert que estem dins d'un període que tendeix a l'escalfament. Els dies de pluja amarguen les fires i, per tant, resta un mal gust de boca.

Quan era adolescent i escolta a l'agrupament del Pare Claret s'organitzaven unes activitats culturals durant la setmana. Un cop, parlo de molt poc temps abans de la mort de Franco, el 1973 o 1974, es va propiciar un curs sobre Girona i fonamentalment els setges de la guerra del francès a casa del senyor Joaquim Pla i Cargol. Era el cronista oficial de la ciutat de Girona, editor (Dalmau Carles Pla era una editorial de textos educatius importantíssima a Espanya i Amèrica Llatina) i historiador amb dotzenes de llibres publicats sobre la ciutat, les comarques i la seva historia així com temes folklòrics i populars. Era indiscutiblement la màxima autoritat a la ciutat sobre la guerra de la Independència. Propietari, amb la seva dona, de la Llibreria Pla Dalmau, que va continuar el seu fill, Joaquim Pla Dalmau, extraordinari col·leccionista, fonamentalment de miniatures militars.

La mitja dotzena d'escollits ens trobàrem tota aquella tardor i hivern a la porta la de seva casa al carrer de Sant Josep. De dos quarts de vuit a dos quarts de nou tots els dimarts. Esperàvem a ser-hi tots per trucar a la porta. La minyona ens acompanyava a una saleta amb una taula camilla on ja esperava el senyor Pla amb un batí de rebre sobre la roba de carrer. Llavors, sense cap nota ni paper, sense consultar un sol llibre excepte per ensenyar algun gràfic, foto o planell, ens recitava per capítols setmanals la història de la ciutat i sobretot dels setges a la que foren sotmesos els gironins, que estaven al bell mig de l'heroïcitat suïcida que defensava Álvarez de Castro i l'agressió dels francesos. Aprofitant algun punt del relat que ho feia fàcil, el senyor Pla donava per acabada la seva disertació i cridava a tot pulmó el nom de la minyona ( Doloresssssss, Doloooooreeesssss) perquè ens acompanyés a la sortida.

Tinc el record d'un dia que ens va convidar a preguntar. Devíem estar probablement al voltant de les fires perquè la pregunta fou sobre el tema. No oblido la manera en què parlava de l'angoixa i la preocupació pels aiguats quan arrivaben les fires. Els grans aiguats de Girona han estat al mes d'octubre. Llavors el senyor Pla, emocionant-se, ens parlava de l'any en què es varen suspendre les fires: 1940. Feia poc de la fi de la guerra, amb la vida de gent devastada personal i econòmicament. El que va pasar el 18 d'octubre del 1940 va aturar la lenta recuperació de la ciutat. Després de tres o quatre dies de fortes pluges es varen desbordar el Ter, l'Onyar i el Güell inundant la ciutat. Mentre els gironins contemplaven al pont de can Vidal, la ronda Ferran Puig, la crescuda del Güell, aquest cedia i arrossegava molta gent. Hi van morir -les dades són confuses- prop de 10 persones entre les cent que ho feren a totes les nostres comarques i l'Osona. L'aigua mereixeria sempre més el respecte i la prudència dels gironins.