En el llibre La Girona de l´aigua, editat per l´Ajuntament el 2015 amb motiu de les Fires d´aquell any, la coordinadora i autora del capítol L´aigua que ve de massa, Anna Ribas, parlava dels 150 episodis d´inundacions que s´han comptat a la ciutat des de la primera riada datada l´any 1193 i, a manera de cloenda, feia una mena de predicció de futur a la qual el temps està donant la raó. Tot i reconèixer que des dels inicis de la dècada de 1970 no s´ha repetit a la ciutat cap altra gran inundació, afirmava que «no podem pensar, ni molt menys, que Girona no en pot tornar a patir cap més» i, en aquest sentit, sostenia que els previsibles efectes del canvi climàtic en la freqüència i magnitud d´aquest tipus d´episodis extrems «apunten a una intensificació de les inundacions a la Mediterrània».

No només l´huracà Leslie que sortosament ens va arribar un xic amorosit, sinó les tempestes, la gota freda caiguda a les comarques del sud del país, les fotografies que ens arribaven d´un pantà de Susqueda a punt de vessar amb els quatre abocadors de fons funcionant a tot drap i, en general, les pluges abundoses d´aquests dies, ens han fet reviure les pors i les angoixes de temps passats. Fa unes setmanes Joan Gaya ens recordava que els gironins tenim les dates dels aiguats de 1940 i de 1962 gravades a la memòria, però tanmateix aquest és un record que, essent generosos, només conserven els que superem la cinquantena. Segons l´autor de l´article, «la memòria de l´aigua s´ha anat esvaint» i probablement tingui raó fins que, com a conseqüència d´un d´aquests fenòmens naturals, es produeixi una tragèdia i, aleshores, només aleshores, quan vingui una riuada, arribaran les preguntes sobre si era possible evitar-ne el desastre.

Sembla que a poc a poc, l´Agència Catalana de l´Aigua està superant la desastrosa gestió de l´exconseller Francesc Baltasar i comença a fer alguna cosa en el ter­reny de la prevenció d´inundacions. Fa uns mesos va destinar 95.000 euros per al manteniment de les lleres de Girona, una inversió, però, que s´havia de repartir en dos anys i que tan sols ha servit per eliminar branques i arbres. Una quantitat evidentment insuficient que ni tan sols serveix per encarrilar alguna de les mesures que caldria emprendre si de debò es volguessin posar les bases d´una solució de futur com podria ser, per exemple, dragar la part central del Ter i de bona part de l´Onyar abans de la seva desembocadura per no parlar, és clar, de les famoses promeses com la construcció d´una presa de laminació que havia de servir per regular el cabal del riu en el seu pas pel centre de la ciutat o la supressió de la plataforma coneguda com a plaça de Catalunya perquè no faci de tap al pas lliure de l´aigua. Després de la inundació de 1970, Josep Pla va dir que «el gasto público, cuando es eficaz, necesario y positivo para los intereses generales hay que hacerlo sin la menor duda. Ahora, cuando el gasto se hace y ocurre exactamente lo que se trataba de evitar, el ridículo es considerable y el asombro vastísimo». Davant, però, dels incompliments i manca d´inversions de l´ACA què està fent l´Ajuntament de Girona? Podria queixar-se, requerir-los perquè facin les inversions que la ciutat necessita i que almenys garanteixin el manteniment, però lamentablement avui en dia el govern municipal ja no s´atreveix a criticar i menys enfrontar-se a qualsevol organisme de la Generalitat per molt que les seves decisions -o no decisions- vagin en contra de l´interès general.

«Germana aigua: què t´han fet els homes? Quin és el motiu de la teva venjança?», es preguntava Carles Rahola en un escrit de l´any 1910. Més enllà d´aquest lament, s´han fet els deures de prevenció i, per tant, estem segurs que avui no es pot repetir una inundació a la ciutat dels quatre rius?