Com es porta això de ser una mica protagonista d'un llibre, encara que sigui com a actriu de repartiment?

Per a mi ha sigut com llegir una novel·la, però coneixent els personatges.

I això és bo o dolent?

Bo, jo ho trobo divertit. És fascinant llegir la vida d'algú que coneixes o creies conèixer tan bé.

«Creia» conèixer?

He après moltes coses que no coneixia i que pensava que sí, sobre en Lluch i la meva família. Coses que m'han fet riure, m'han sorprès gratament. I també algunes que m'han fet certa vergonya, com ara que escrivia poesia...

Es refereix a ell com «en Lluch»...

Depèn de la situació. A vegades em fa cosa parlar d'ell en públic i dir «el meu pare». Em sona fardon.

Vol dir que a vegades suposa una càrrega, ser la filla d'Ernest Lluch?

No. Jo sempre he passat desapercebuda.

Què pensava mentre llegia la biografia del seu propi pare?

Potser, en alguns moments, em semblava que parlaven d'algú altre. Un recorda les coses a la seva manera, amb el seu punt de vista.

Ja se sap que la memòria és una gran tramposa.

Suposo que les 60 persones que han sigut entrevistades tenen la seva visió d'en Lluch i que tots hi trobarem la nostra en llegir el llibre. En Joan Esculies, l'autor, no el va conèixer, i segurament això és positiu.

N'ha aconseguit un retrat fidel?

Trobo que és massa favorable. El deixa massa bé.

Tenia alguna mania?

No deia mai cap paraulota! Era de la Lliga del bon mot. Aquesta mania l'he heretat.

Com definiria l'Ernest Lluch que va conèixer?

Com un pare.

Recorda el moment que li van dir que havia mort?

No m'ho va haver de dir ningú, ho vaig deduir.

El record més nítid que en guarda?

El seu rictus irònic.

Perdoni la pregunta: ha perdonat els assassins?

No tinc res a perdonar.

Ell era partidari del diàleg fins i tot amb els terroristes: fan falta avui més persones que vulguin dialogar?

Per sort, ja no cal. ETA és part del passat.

Li provoca alguna sensació que alts càrrecs catalans publiquin fotos que es fan amb Otegi?

Cap en absolut. Quines sensacions em podrien provocar?

Sovint s'escolta qui especula què pensaria tal persona sobre l'actual situació si estigués viva. S'atreveix a dir què pensaria Ernest Lluch, avui?

Els morts no pensen. Imaginar, imaginar... imagino que el meu pare, avui, pensaria que Messi és Déu!