Gironí de naixement, barceloní d'adopció i ara resident a Nova York, el periodista i historiador Borja Vilallonga (Llagostera, 1985) és una de les 40 persones que s'han inscrit a les primàries proposades pel periodista i filòsof Jordi Graupera per presentar una llista unitària independentista a l'alcaldia de Barcelona. Sap que Graupera és qui té més possibilitats de guanyar -al cap i a la fi, és qui ha ideat el projecte i qui més hi ha treballat-, però assegura que es presenta per «confrontar idees». Afirma que el seu programa es pot considerar un programa d'esquerres «clàssic», tot i que algunes de les seves propostes van fortes, que diguéssim: l'expropiació d'edificis d'empreses i institucions espanyoles, començant pel Corte Inglés de plaça Catalunya, per cedir-los al futur govern provisional de la República; l'expropiació de tot el patrimoni de l'església diocesana de Barcelona construït abans de 1978; la clausura del zoo; la construcció soterrada del tramvia de la Diagonal o la retirada del 75% de les llicències de pisos turístics per augmentar un 25% les hoteleres són alguns punts del seu programa.

Vilallonga té un perfil polifacètic. És historiador -amb una tesi que analitza els orígens religiosos i intel·lectuals dels nacionalismes català i espanyol en el segle XIX-, periodista -va dirigir el setmanari El Temps i ha escrit a diversos mitjans- i, actualment, a banda de treballar a la Universitat de Columbia, té una consulta privada de direcció espiritual a Nova York.

Tot i no viure a Barcelona, el jove explica que manté l'absolut compromís amb la ciutat on ha viscut durant anys i de la qual no va marxar per gust, sinó per obligació: «Barcelona és una ciutat ideal en molts sentits, i pateix molt per l'actual situació política i social», assenyala. Per això, la seva recepta passa per un «pla de xoc» que permeti una millor redistribució de la riquesa, aposti pel cooperativisme i converteixi Barcelona en una autèntica capital nacional. «Hem de ser una capital amiga dels negocis, però també una capital que garanteixi una redistribució de la riquesa justa», escriu en el programa. Per això, proposa iniciatives com l'expropiació del parc d'habitatge i dels pisos buits a Ciutat Vella -per continuar després amb la resta de districtes-, expropiar els estocs d'habitatges buits de les entitats financeres i reallotjar tots els desnonats i afectats de la PAH en vivendes públiques. També proposa un pla per reconvertir edificis de propietat privada en edificis de propietat copoerativa, llançar la primera fase d'una renda bàsica universal per als residents de Barcelona, suprimir qualsevol ajut a l'escola concertada i establir la gestió cooperativa de les empreses municipals i del parc d'habitatges buits expropiats a Ciutat Vella.

L'altre gran eix del seu programa és el nacional. De fet, Vilallonga es mostra molt crític amb el processisme: «Ara ens mena una neoautonomia molt pitjor de la que teníem», assenyala, i adverteix que per tal de garantir les polítiques econòmiques i socials que proposa el primer acte del plenari de l'Ajuntament de Barcelona s'ha de declarar la independència de Catalunya. A partir d'aquí, creu que cal consolidar la «capitalitat nacional» de Barcelona dins la República catalana, fet que passaria per retirar «tots els símbols feixistes i espanyols de la ciutat», revisar el nomenclàtor viari per esborrar «tota petja colonial espanyola», trencar relacions amb el «govern col·laboracionista de la Generalitat», «reforma i democratització de la Guàrdia Urbana, expulsant els efectius que tinguin militàncies o simpaties a l'extrema dreta unionista», i l'establiment del català com a única llengua oficial de la ciutat i l'administració.