18 de novembre de 2018
18.11.2018
Diari de Girona
El Boulevard

L'insult, un fracàs

Les escenes de Montecitorio que no voldria arribar a veure mai al nostre Parlament

17.11.2018 | 23:20
L'insult, un fracàs

a una vintena llarga d'anys, l'empresa m'enviava amb una certa freqüència a Roma. Els meus interlocutors italians acostumaven a convidar-me al restaurant Fortunato, al Pantheon, un clàssic «de tota la vida»: bones maneres i exquisida preponderància del producte.

Després, seguíem discutint tot prenent un ristretto, una grappa i fumant un havà en una terrassa del bar d'una d'aquelles meravelloses placetes que descobries en girar qualsevol cantonada. Si era de nit, passejava i badava per una ciutat que em fascina. Però aquell migdia, el meu col·lega tenia urgència. Havia estat citat a una reunió a la veïna Cambra dels Diputats. La nostra visita al Fortunato havia de ser necessàriament breu. Els tagliolini all ragú van volar quan em va proposar que l'acompanyés.

Jo havia estat corresponsal polític a Madrid i, per tant, no em trobava davant d'una dimensió desconeguda. Però tenia una gran expectació, com a observador, per la política italiana i la seva teatralitat. Aquella manera d'enredar-ho tot sense saber exactament què està passant. N'eren responsable la lectura dels articles de Montanelli, el més gran dels periodistes italians, o els programes nocturns de la RAI, via satèl·lit de l'incombustible Bruno Vespa. Presentava Porta a Porta, una tertúlia de tres hores en què hi anaven circulant una estona, polítics de tots els colors, entrant i sortint del plató. Vaig arribar a Montecitorio content com si fos una criatura.

A banda del Senat, que és igual d'important, ja que els governs italians necessiten la confiança de les dues cambres, la Cambra de Diputats té 630 diputats, Déu n'hi do, el doble que Espanya. Amb tot el que penja econòmicament i de mitjans: assessors i tècnics parlamentaris, equips dels ministres, etc, que aquella tarda eren entre les parets del palau.

L'amic italià havia fet avisar de la meva visita exagerant la meva posició i càrrec per ser atès de primera mentre ell desenvolupava la seva reunió. Efectivament, a la porta ens esperava un segretario, adscrit a protocol, que ja no em va abandonar. Allò bullia com un dia de mercat. El meu acompanyant era un veterà que saludava a tothom, em descobria raconets amb històries, assenyalava personatges i especulava amb el possible contingut de converses conspiradores dels passadissos.

Un cop fet un ristretto al bar de la cambra al cantó d'un exministre, em va conduir a la tribuna de convidats de la sala del plenari. Es tractava una temàtica industrial sense cap passió, però l'escena que contemplava era solemne. Semblava que gairebé ningú atenia al diputat ponent quan un menut parlamentari de la bancada berlusconiana es va mig enfilar a l'escó i va començar a repetir amb un cert ritme seqüenciat mentre augmentava progressivament el volum: «no, no, no, no, no, no». L'orador va callar i la resta de l'hemicicle, ja en silenci, va dirigir la mirada al diputat espontani. Aquest va buidar els pulmons: « Figlio di puttana

Excuso traducció. Immediatament una dotzena de diputats per bàndol s'abocaren cap a l'escó. Els uns per reprimir, els altres per defensar a l'autor de l'insult. Fou una baralla insòlita, com si hi hagués unes regles específiques. No es donaven directament cops de puny ni bufetades sinó empentes, estiraments de jaquetes, alguna plantoflada, com si fos aquell simulacre de lluita lliure americana que es va posar de moda a la televisió fa uns anys.

Jo no donava crèdit. Pel que acabava de veure, però també perquè uns minuts més tard la sessió havia tornat a la normalitat de forma absoluta. El meu amfitrió em va explicar que aquestes coses passaven de tant en tant i que la sorpresa de la cambra fou perquè d'aquest senyor, concretament, no s'ho esperaven. El diputat senglar fou conduït a la infermeria per una pujada de tensió. La meva passió per Itàlia i per Roma ha anat en augment, però des d'aquell incident, la política italiana l'he jutjat de manera més severa. Al Congrés dels Diputats he escoltat, entre crits i protestes, insults anònims semblants al pronunciat pel diputat italià. Al Parlament de Catalunya, no. Fins ara.

La cortesia parlamentària, l'agraïment per la contesta, el to considerat en dirigir-se uns als altres era un bé que es preservava de forma orgullosa de generació en generació parlamentària. Els nous diputats ho aprenien dels antics.

Tot això s'ha degradat, especialment a les darreres sessions. Hi ha gent molt tensa, altres a qui els convé augmentar aquesta tensió. No ho té fàcil el President Torrent, antic alcalde de Sarrià. Li desitjo sort perquè sembla que això va a més. Un insult només apareix quan fracassa el diàleg, el debat i la discussió.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook