He anat a Osca. El Girona FC hi va jugar i empatar fa unes setmanes però no fou aquest el motiu del meu viatge. Crec que no hi havia estat des dels meus inicis periodístics. Més de tres dècades. Precisament perquè llavors també hi va jugar el Girona. Jugàvem a Segona B i jo feia la crònica pel diari a la majoria de partits fora de casa. Llavors, a Osca, el famós Manolo del «bombo», el popular animador de la selecció espanyola de futbol, hi tenia un bar d'ambient futbolístic. Després l'home, que té tant de simpàtic com de ranci, va passar per Saragossa uns anys i va acabar el seu periple vital a València, on ara hi està instal·lat. Sempre amb el seu timbal i al front d'un bar.
Luis Aragonés, quan era entrenador del València, tenia dos paios llogats que s'encarregaven de treure-li la maça amb la que Manolo picava el seu instrument, i sortir fugint, si aquest se situava massa a prop de la banqueta, doncs l'entrenador no ho suportava. Així impedien la seva activitat musical. A la selecció, quan hi va anar Luis, directament li van donar instruccions des de la federació que no s'apropés al savi d'Hortaleza. Al bar de Manolo a Osca, que llavors ja acompanyava a la selecció, hi anàrem la nit abans a pendre alguna cosa amb l'expedició gironina, lògicament sense els jugadors. Hi havia poques alternatives d'esbarjo. Un bingo, una discoteca i uns bars de llumetes molt a prop de l'establiment d'en Manolo. No recordo si hi havia alguna connexió comercial mes enllà d'uns clients que em va fer la impressió que passaven d'un lloc a l'altre, és a dir, de les llumetes al bar d'en Manolo del «bombo», amb certa freqüència.
M'he endut una bona impressió d'Osca a la meva tornada, ciutat que ha anat agafat un bon ritme empresarial. Encara hi trobes les llaminadures d'ametlla que porten el nom de l'element històric més famós de la ciutat: «Campanas de Huesca». Això sí, actualment la principal pastisseria és d'uns amics meus, Ascaso, amb un mític pastís rus i que han obert delegacions a Saragossa i a Madrid. Em convidaren a la ciutat responsables de màrqueting d'algunes empreses de la província. Incloses algunes dels més famosos cellers de la zona de Barbastro. El que han aconseguit amb la denominació d'origen Somontano és una cosa seriosa. Vins mitjans, equilibrats, elegants, han fet forat i feina. Mantenen una bona relació qualitat-preu i els pots trobar amb facilitat. Com que tenen AVE, el pla era sortir de Madrid, arribar al migdia, fer una primera xerrada, després degustació de vins i dinar que encarregaven a un cuiner de la localitat els meus amfitrions. Després, tertúlia que començava amb els meus temes i acavaba resolent progressivament la globalitat dels problemes del món. Això duia a la tarda i el vespre fins anar a l'hotel.
La meva referència anterior als vins de Somontano i a la presència a l'àpat de gent dels cellers m'estalvia afegir que des del punt de vista de la beguda la trobada fou excepcional, tirant a festival. El menjar, molt propi de la riquesa càrnica de la zona, sobretot ben cuinat. Allò que en dèiem, quan sortíem a la nit, «fer base». Els vaig felicitar per l'AVE. No hi havia unanimitat. Els donava bona connexió amb Madrid i Barcelona, però els trens eren poc freqüents i havia portat a la supressió dels expressos que per via convencional abans connectaven sovint els vuitanta kilòmetres entre Osca i Saragossa. De fet, vaig haver de fer nit, cosa prou convenient després de l'àpat, que demostra que amb bona gent i bona matèria primera ho pots passar molt bé a qualsevol racó del món.
Llavors va aparèixer un nom simbòlic com argument de les insòlites decisions sobre infraestructures. Tardienta. Entre Saragossa i Osca. La vila més petita d'Espanya, 973 habitants, on hi arriba l'AVE. No me'n vaig adonar a l'anada. Recordava un programa de l'Évole on hi va llogar una banda de música per rebre un possible viatger. Hi ha dies en què no hi puja ni hi baixa ningú, em va informar l'hostessa. Vaig posar peu a terra a Tardienta a la tornada. Ningú va baixar. Va pujar-hi una senyora que anava al metge a Saragossa. Camí de Madrid vaig recuperar el Salvados que parlava de Tardienta. Évole preguntava a un jubilat a la plaça del poble si no li estranyava que no hi hagués viatger. «Lo que cuenta es que tenemos el AVE. Con dos cojones». Sempre és un bon argument.
