Oumou Djitte va arribar molt petita a Catalunya. Més gran, va redescobrir el seu país d'origen, el Senegal, i ha muntat l'agencia on-line «Senegal a tus pies», la primera especialitzada en viatges a aquell país, fins i tot amb rutes personalitzades. Oumou va completar la seva formació a Girona

Va estudiar infermeria. Com ha acabat organitzant viatges al Senegal?

Va ser un procés lent. Quan vaig viatjar per primer com al Senegal, a 16 anys, el país em va començar a enamorar i em vaig interessar pels meus orígens, que els tenia oblidats, estava totalment integrada a la cultura d'aquí. Només coneixia de l'Àfrica el que surt per la TV, no m'imaginava que el Senegal fos tan màgic. Quan vaig començar a estudiar infermeria, ja era amb la intenció de col·laborar amb ONGs.

Però on va néixer, vostè?

Al Senegal, i vaig venir a Catalunya amb 2 anys. El meu pare treballava al Senegal per a una empresa de Lleida, i li van oferir venir aquí.

Una manera força plàcida de venir, en comparació amb tants compatriotes seus que es juguen la vida.

És un tema complicat, perquè tenen una imatge molt equivocada del que és Europa. Volen venir aquí pel que veuen per TV, on tot és bonic. Quan els expliques que no tot és tan meravellós com pensen, responen: i tu per què no tornes a viure al Senegal?

Ha viscut racisme de prop, a Catalunya?

Sí, de petita. Recordo que quan estudiava primària, a Lleida, es ficaven amb mi perquè tenia els llavis grossos.

Ben macos que són.

Ha, ha, ara tothom es fica silicona per tenir llavis gruixuts (riu). Ara em fa gràcia, però aleshores ho passava molt malament. Més endavant, abans de fer Batxillerat vaig voler fer un cicle d'infermeria per veure si m'agradaria. Ho vaig passar malament, tenia 16-17 anys i vaig patir comentaris tipus «aquesta ve de l'Àfrica i ja vol un lloc de feina com els nostres». D'adulta ja no.

Encara ens fa por, o potser respecte, viatjar a l'Àfrica?

Sí, molt. Conec força gent catalana que em diu que el que faig està molt bé, però ells no anirien mai a l'Àfrica. És una visió negativa que no canvia fins que no et decideixes a conèixer aquell territori. Durant molts anys, jo no volia anar-hi.

No foti.

De debò. Els meus pares hi anaven de viatge i jo em quedava aquí, amb els tiets. Fins que hi vaig anar una mica forçada, perquè la meva àvia estava malalta i em volia veure. Si no, mai no hi hauria anat. I va ser quan em vaig enamorar del país.

I ara no només hi organitza viatges, sinó que són viatges solidaris.

Vaig començar el 2016. Estava treballant d'infermera al Vall d'Hebron, però quan tornava d'un viatge a l'Àfrica, semblava que em faltava alguna cosa. Tenia alguna cosa a l'ànima. Vaig agafar mig any sabàtic i vaig anar al sud del Senegal. Allà se'm va acudir muntar alguna cosa per ajuntar les meves dues cultures. Vaig crear «Senegal a tus pies», destinant el 5% de cada servei a diferents inciatives al país, relacionades amb l'educació.

Per casualitat a les rutes no inclou visita a la casa de Lluís Llach allà?

Lluís Llach? Em sona d'alguna cosa.