Coia Valls va presentar ahir a Girona «Els camins de la llum», la biografia novel·lada del francès Louis Braille, que va quedar cec a tres anys i va acabar creant el llenguatge que avui permet llegir als invidents

Jo esperava que la novel·la estigués escrita en Braille.

I ho està. Va sortir simultàniament en català, en castellà, en Braille (català) i en arxiu digital per àudio (castellà).

N'hem de dir cecs o invidents?

No és el més important. El que no m'agrada és la «discapacitats», si de cas «persones amb discapacitat». Es pot ser dona, mare, treballadora, i cega. És una discapacitat. Tots en tenim alguna.

És que invident sembla l'antònim de vident, com en Rappel.

I a més hi ha moltes persones que tenen la vista perfectament i no hi veuen. No és el mateix mirar que veure.

Havia de ser per força un cec, qui creés el llenguatge Braille?

Havia de ser un cec, forçosament. No crea el seu alfabet del no-res, sinó d'un altre mètode, també de punts en relleu, inventat per Charles Barbier, un militar, perquè els soldats poguessin llegir a les fosques, a les trinxeres. Braille aprofita aquesta base per crear tot un alfabet. Va voler col·laborar amb Barbier, però aquest va rebutjar aquell mocós.

A vegades les guerres són útils, ja veu.

Sí, hi ha força invents que s'hi han iniciat. En aquest cas va servir per trencar les cadenes de la dependència.

Com va quedar cec?

Quina paradoxa, que un punxó el deixés cec quan amb tres anyets el feia servir al taller del seu pare, i que després un punxó li servís per crear el llenguatge, per arribar a la llum. Perquè quan el tou del dit recorre el relleu del Braille, obre la llum del coneixement.

Hi ha diferents tipus de ceguesa?

És clar. És diferent un cec de naixement que sobrevingut. El cec de naixement crea les seves pròpies estratègies.

Les olors, els sorolls, les veus... poden substituir la vista?

Per escriure la novel·la he xerrat amb força persones cegues, i un dia un d'ells em va dir que havia somiat amb mi. «Com pots somiar amb algú que no has vist mai?», vaig dir. Em va respondre que per ell soc un arxiu en què coincideixen un munt d'anotacions sensorials.

Està prou reconegut Louis Braille al seu país?

Déu n'hi do, té una casa museu que es pot visitar, està enterrat al Panteó, excepte les seves mans -que eren la seva vista- que continuen al cementiri del seu poble... Però la seva història de superació, la petita revolució que van fer els alumnes de la institució per defensar el mètode davant dels professors i del director, etc., no està prou explicat.

Va fer fortuna?

No, de cap manera, va morir sense que el seu mètode fos encara oficial, de tuberculosi, en una institució. Des de petit va estar internat en edificis que no estaven preparats, no va passar una infantesa gens fàcil.

I què ens falta avui per integrar totalment els cecs?

Ens falta educació i sensibilització. A hores d'ara encara no poden votar anònimament, tampoc no pot ser que no puguin llegir els prospectes dels medicaments. O que hagin d'ensumar els aliments per saber que posen llet i no vi als cereals de l'esmorzar.

Què la va sorprendre de Braille, en capbussar-se en la seva vida?

La seva humilitat. Era un home que no volia deixar petjada en la història, el que volia era accedir al coneixement. Sabia que això era la clau. Treballava molt, li era igual escriure de dia que de nit... sempre estava a les fosques. I amb la seva humilitat va encapçalar una gran revolució.