«A TV3 em van censurar parlant de les retallades socials»

Que després dels anys la pel·lícula serveixi encara per a fins solidaris, què li suposa?

És una de les satisfaccions més grans. Sempre he defensat que el cinema documental no ha de ser, com diu aquella cançó, un periódico de ayer. Ha de servir al cap del temps. Aquesta és la intenció, a vegades s'aconsegueix i a vegades no.

Quina malaltia tan cruel, no?

Hi ha qui la defineix com la pitjor malaltia possible. He arribat a la conclusió que és terrible des del mateix moment que et diuen que la tens, malgrat que aquesta pel·lícula té un punt positiu, vol demostrar que no s'acaba la vida, que hi ha encara un recorregut. No com les pel·lícules de ficció, que per interès del guió la mostren ja quan el malalt no recorda i ho confon tot.

Fins que va avançant...

Els temps terrible no ho és tant per al malalt, que malauradament ja no s'assabenta de res -i ara no parlo d'en Pasqual-, o això ens pensem, com per a la família.

Ja que esmentàvem la solidaritat, els catalans en tenim molta... mentre el nostre govern retalla en serveis bàsics.

Sí (riu). L'última vegada que em van censurar un reportatge a TV3, on jo treballava, va ser parlant precisament de les retallades socials en l'època del 15-M. Vaig cavar la meva pròpia fossa quan em van entrevistar a El Periódico i vaig declarar que sí, que havia sigut censura. És que no havia sigut un cas ni de llibertat d'expressió, sinó directament de censura.

Ara deu veure de tant en tant per TV en Maragall, amb la malaltia avançada.

Però l'altre dia vaig tenir una molt bona notícia. Estaven ell i la seva dona mirant el meu últim film, Petitet. Em va trucar la Diana per dir-me que li va comentar que l'havia fet jo, i que em recordava perfectament. Me'l va passar al telèfon i vam parlar, va ser un moment meravellós amb el qual jo ja no comptava. Això vol dir que la malaltia avança, però que segur que hi ha moments que la família encara diu «aquest és el nostre Pasqual».

Intueixo una relació especial.

Ens hem fet amics. Realment amics, cosa de la qual estic molt content. Ells van accedir a exposar-se públicament sabent que jo faig periodisme, no pas dossiers avorrits, i que ara siguin amics meus és un altre premi.

Després de dedicar tres anys a l'Alzheimer, un no té por que qualsevol oblit fos un indici de la malaltia?

No, però soc conscient que tothom hi està exposat. Hi penso, és clar, i a vegades la gent em pregunta. Com si jo fos un expert! Tinc la mare amb 98 anys, amb molt sentit de l'humor, i no té Alzheimer.

N'hi ha per estar content.

Però té la seva edat, i és clar, a vegades... Hi ha cops que dic «ostres, aquesta és la senyora que m'ha ensenyat mil coses de la vida i l'estic tractant com si fos petita». I no. Per això intento sempre, sempre, sempre, que ella es consideri útil. Hem de fer que sentin que ells són els pares i nosaltres els fills.

Va rodar també «Balseros». No entén el cinema documental sense denúncia?

No sé si és denúncia, però els periodistes estem obligats a mostrar, i al món no tot és de color rosa. Per això sempre dubto sobre si haig de fer una cosa creativa, innovadora... una palla mental. Estic molt a favor de les palles mentals, però jo em considero periodista, amb una eina que és el cinema documental. Enyoro quan anava a un lloc, per exemple a la guerra dels Balcans, i al cap de 10 dies ja veia el meu treball a la pantalla. Ara és diferent.