Només li faltava això: descobreix que la seva família ve d'Andalusia, o sigui, que és un xarnego.

No és que ho reconegui, és que ho soc des que vaig néixer. Diré més, jo represento molt més fidelment el català mitjà que un català de 18 generacions, perquè aquests ja han quedat en minoria.

Sabia qui era en Lorca, quan el seu avi li va dir que l'hauria pogut salvar?

Per mi no era més que un nom que sortia al llibre de literatura de col·legi, només tenia 10 anys. Sabia que era un nom important i prou. Com si el meu avi m'hagués dit que hauria pogut salvar Sòcrates. Molt temps després vaig saber que Lorca era granadí, com el meu avi, i que la història tenia una base real. El meu avi i en Luis Rosales -amic falangista de Lorca- van voler treure'l de Granada... però van arribar cinc hores tard.

I si l'avi el va enganyar?

L'avi era un home callat i silenciós. Com em va dir un ancià de les Alpujarras quan ja era mort: « Tu abuelo era un hombre discreto». Segurament no va mentir mai en la vida. No, no em va enganyar.

Hauríem d'escoltar més els avis?

Escoltar-los és un imperatiu moral. Els hauríem de preguntar tot. Però és difícil, ja que quan ets petit no goses, i quan ets gran, són morts. Però la tasca de periodistes i escriptors és saber i rajar. Explicar-ho. El meu avi, analfabet, va voler salvar un poeta a qui admirava. I va fracassar. Tant en aquest intent com en la seva vida.

Home! En la vida també?

Era del bàndol guanyador, però un desgraciat: pobre i humil tota la vida.

Lorca va morir per marica o per roig?

El van matar per estar en el lloc equivocat en el moment equivocat. Que fos roig i marica ho facilitava, però ho haurien fet igual. Era un poeta famós protegit pels Rosales, i els militars estaven en guerra interna contra els falangistes. Així els podien acusar d'encobrir un roig.

Per quan, tal com demanava Machado, un túmulo sobre una fuente donde llore el agua, y eternamente diga: el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!

Aquests versos immortals són el millor túmul. Diu també Machado: « la sangre de Federico no la seca el tiempo». I és cert, la sang de Federico encara està fresca sobre tots nosaltres.

Va escriure que la vida és curta i amable, cal disfrutar-la.

Era vitalista i sabia que això dura poc, a un amic li va escriure que quan veia un nen jugant, no podia evitar veure'l mort. Ell mateix en alguns poemes ja es veia mort. Probablement per això en menys de 20 anys va escriure una obra tan vasta, sabia que moriria jove.

Superarem mai la guerra civil?

No crec que l'hàgim de superar. Hem de ser conscients que la guerra civil és present en cadascun de nosaltres. Vostè és resultat de la guerra, i jo també.

Ja sap que avui es jutja tot.

Cap jutge m'ha de dir què va passar. La veritat és la suma del que li va passar al meu avi, al de vostè i a tants altres. No és una, són milers de veritats que fan un mosaic. Què cony sap un jutge, del que li va passar al meu oncle a la batalla de l'Ebre, que va rebre un tret el dia que feia 18 anys?

I el franquisme? Passarem full?

El franquisme és el resultat d'una guerra que vam fer entre tots. Hem de mirar la guerra i el franquisme amb mirada compassiva: pobrets. Pobreta la meva mare. Pobret el meu pare, que s'havia de refugiar de les bombes. Si després va ser una mica franquista, qui soc jo per jutjar-lo, si per ell l'arribada de les tropes franquistes no era més que la fi de la guerra i, amb sort, poder menjar? Uns i altres, dels dos bàndols, són putes víctimes.