Per què en Pau Riba?

Mmm.. doncs no sé què dir-li. Vam pensar en Pau Riba perquè té aquesta vessant que les seves lletres són molt literàries. Ell ha sigut sempre un treballador de la llengua, a banda de cançons ha fet llibres, articles, etc. Vam pensar que les lletres de les seves cançons poden ser enteses també com a poemes.

I ell, què n'opina?

Suposo que n'està content, de moment no s'ha queixat (riu). No, a més participarà en la presentació del llibre a Barcelona. De fet, el llibre parteix d'entrevistes que se li van fer.

En Pau Riba és el primer hippy català o el darrer?

No sé si el primer o l'últim, però en tot cas ha mantingut sempre aquesta coherència. Té aquesta fama de hippy, o de persona propera al hippisme, però en Pau ha viscut sempre a la seva manera. És cert que anar a viure a Formentera el va marcar com a hippy, i de fet el hippisme i el progressisme formaven part de la música catalana d'aquells anys.

Què diuen d'ell les seves cançons?

Ho diuen tot, d'ell. En Pau s'expressa molt a través de les seves cançons. Al llibre queda palès que les seves cançons expressen molt la seva vida: les seves idees, les seves relacions professionals, les sentimentals, la visió del món...

Entre nosaltres: està tan boig com aparenta?

No, no. Quan un s'hi apropa descobreix que la imatge de despistat o d' enfant terrible està lluny d'ell. És un home molt meticulós, molt estricte, mot professional. El que passa és que, com tants músics, té aquesta vessant una mica... boja.

Li va fer mal, que no el volguessin als 16 jutges?

Li van fer el favor de la seva vida. I crec que ell n'és conscient. A toro passat és fàcil dir-ho, però en Pau Riba s'ha reivindicat molt més enllà de la pura Cançó. Ell es considera sobretot un rocker, i amb els 16 jutges la seva música segurament hauria quedat molt limitada a una manera concreta de fer cançons.

Ha comprovat vostè si realment les noies de porcellana no tenen ànima?

He, he, la lletra dibuixa una dona bonica, però freda i sense ànima. És a dir, molta façana i poc interior. Suposo que d'aquest model de noia inabastable tothom n'ha conegut.

Ens hem convertit tots en homes estàtics?

L'home estàtic és plenament vigent. Em penso que la societat en general acceptem bastant allò que ens imposen en tots els sentits. Ens convindria tornar a aplicar aquell esperit més reivindicatiu. Hauríem de ser una mica més actius i no tan estàtics.