He quedat amb l'advocat de l'empresa al bar de l'hotel Palace de Madrid. Hi he arribat amb l'anticipació suficient per gaudir del moment de serenor que et donen un bar i un hotel històric. Ja vaig explicar un dia que en Lluís Falgàs i jo, quan vivíem a Madrid als vuitanta del segle passat fent de corresponsals, dedicàvem un pressupost diari a visitar el bar del Palace al final de la tarda. Ara en diuen afterwork. Va resultar la despesa més eficaç i rendible. Notícies, coneixences, incorporació a un còctel al qual no estàvem inicialment convidats, sopars improvisats amb algun jerifalte o fins i tot la descoberta d'algun industrial barceloní amb la querida agafant l'ascensor camí de l'habitació. Afegeixo que l'afectat preferia el risc de ser descobert que no pas perdre el descompte del 50 per cent que el senyor Masó, exalcalde de Barcelona i propietari del Palace, oferia als empresaris catalans. Ahhhh, els catalans...

L'advocat m'explica que ens han posat una demanda i li pregunto quin recorregut veu al tema: «Depende». Li dic que de què depèn: «Pues depende del juez que nos toque». Com a gag humorístic no està malament. Sobretot quan a sobre meu hi ha una foto de l'escriptor Julio Camba, qui va viure a l'hotel Palace els darrers quinze anys de la seva vida pagant. Corresponsal, articulista, sempre amb una fina observació de la realitat, captant un senzill detall que ho acaba explicant tot. Sempre amb humor. Hi ha un article genial de Camba que es diu El Arte de no tomarse en serio. Em convé llegir-lo després de la conversa.

L'humor és una reacció davant l'adversitat. L'humor intel·ligent exigeix que qui el practica admeti que ell podria ser també perfectament l'objecte de la broma. Durant molts anys hi havia un humor molt basat en una certa agressió directa a les minories o a sectors professionals o territorials: negres, gitanos, marietes, capellans i monges, la dona de l'altra, els de Lepe, els catalans o els de Bilbao. Amb el temps s'ha incrementat una certa dosi de transgressió, de risc, d'apropar-se a una línia vermella. Això ha acabat essent el que preval, rient-se de situacions tràgiques si cal.

L'humor jueu nord-americà ha estat decisiu en aquesta orientació. Fa uns anys el director Mel Brooks va venir a Madrid per assistir a l'estrena de la versió espanyola que feien José Mota i Santiago Segura del musical de Broadway The Producers que ell va crear. Dos productors estafadors es dediquen a produir obres volgudament dolentíssimes en les quals inverteixen els seus estalvis unes velletes amb les quals flirtegen i les enganyen. Aquest cop posen en marxa un musical sobre Hitler, però el dia de l'estrena es trenca la cama el protagonista, un autèntic nazi admirador del führer. Acaba fent el paper de Hitler el coreògraf, la persona més amanerada de Nova York. La paròdia acaba essent un èxit de tan grotesca.

Ens va dir Mel Brooks en una recepció que se li va oferir que, com a jueu, considerava que una manera bàsica d'intentar racionalitzar aquella barbàrie era amb l'humor i la ridiculització. El fill de Brooks afegia que l'humorista distreu els nets amb una paròdia de Hitler a les festes familiars. Ara bé, quan apareixen imatges de Hitler a un programa de televisió els nens diuen: «Mira, surt l'avi a la tele!».

Dues setmanes després de l'atemptat a les torres bessones de Nova York de l'any 2001 un humorista nord-americà va tocar el tema per primer cop. Explicava que el mateix 11-S volia comprar un bitllet a Nova York però tots feien escala a les torres bessones. Un del públic va cridar «massa aviat». Aquesta era la clau, el moment, el poc temps que havia passat però també venia a dir que un dia l'humor els ajudaria a superar aquella tragèdia. Però ara no tocava.

A casa nostra, l'humorista Dani Mateo, refredat, es va eixugar els mocs amb la bandera espanyola en directe a La Sexta. Li van demanar per les xarxes directament la mort. Altres humoristes que al llarg de la seva vida han tingut episodis de molta crueltat cap a persones populars (i jo ho he conegut per proximitat laboral als afectats) ara acusaven Dani Mateo de pària. L'endemà, en Toni Soler feia el mateix a TV3 amb la senyera catalana. L'humor ho admet gairebé tot. Però tal com estan les coses jo ho deixaria per a millors temps.