Avui té lloc a la seu barcelonina de la UOC la presentació del llibre «La resolució de conflictes i la mediació a l'esport», de Xavier Pastor, que és professor de Dret i Ciència Política en aquella universitat, i col·laborador de Diari de Girona

Quan hi havia menys diners pel mig, era més fàcil tractar amb esportistes?

Evidentment que sí. Avui hi ha molts intermediaris. Sense ells, el contacte seria més ràpid i immediat. Tot està vinculat al rendiment de l'esportista, el que passa és que sovint prevalen els interessos econòmics. A nivells no professionals, el tracte dels entrenadors amb els esportistes és més directe.

Quin és el pitjor enemic d'un vestidor?

La manca de comunicació. I després, la gestió de les expectatives, tant dels jugadors com del club. És important que tothom vagi alineat en aquest sentit, i no cadascú per la seva. En alguns casos podríem afegir la manca de compromís, que deriva en indisciplina i que cadascú vagi per lliure.

Detectats els enemics, ara volem saber com lluitar-hi.

L'entrenador no s'ha de limitar a parlar de qüestions tècniques, ha de tenir una relació personal amb els esportistes. Per això en un vestidor el capità és una figura molt important. És qui ha de liderar el compromís de tot el grup, i fins i tot el seu comportament esportiu i humà. Si hi ha un bon capità, l'equip funciona millor. En canvi, un capità que va de figura i mira només per ell suposa una dificultat.

En Messi és un bon capità del Barça?

Sí, perquè manté bona relació amb tots els companys i a més és un referent: té un excel·lent comportament al camp, no té paraules fora de to, tothom el respecta...

La mà dura ja no funciona?

Defineixi mà dura.

Que el jugador tingui pànic si em veu lleugerament enfadat.

En la competició, és bo que hi hagi alta tensió, i si l'entrenador la genera, és correcte. Ara bé, és perjudicial mantenir aquesta alta tensió constantment en el temps, ja que normalitzes la mà dura i ja no té efecte. En una situació de conflicte és millor la reflexió i el diàleg, el càstig no sol funcionar. S'ha d'anar a la causa.

Amb respecte tot és més senzill?

S'ha de respectar l'adversari, perquè sense adversari tu no pots competir. I també s'ha de respectar aquell company que té menys qualitat que tu.

En l'esport no professional, la font de conflicte l'encarnen els pares?

Pares i mares, que aquestes són un element nou, s'hi han afegit fa una dècada.

Igualtat també en allò negatiu.

Van amb bona voluntat a veure com juguen els nens a futbol. El que passa és que ningú els ha explicat com s'han de comportar, fan com el que va a l'òpera per primer cop i quan canta la soprano comença a cridar «fantàstic! collonut!». Malauradament, en l'esport s'ha normalitzat el fet d'expressar qualsevol opinió, i les negatives no aporten res. Al camp de futbol s'hi ha d'anar a animar, i és feina dels clubs explicar-ho als pares i mares.

No sembla fàcil d'aconseguir.

Una grada en positiu anima molt l'equip. Una grada en negatiu perjudica molt. Sobretot si es tracta de nens, però això es pot extrapolar a una graderia de Primera Divisió.