El Museu del Cinema de Girona acostuma a organitzar exposicions temporals que, lògicament, tenen relació amb el món de la cinematografia que li és propi. Moltes de les mostres s'han pogut fer gràcies a col·leccions privades, els propietaris de les quals han cedit per a l'ocasió bona part del seu tresor per a gaudi de la col·lectivitat. Així va ser, per exemple, amb l'exposició Cartells de revista, un conjunt de cartells publicitaris de pel·lícules que Roger Biosca havia anat guardant durant molts anys captivat per la riquesa i l'originalitat del cartellisme nord-americà, una peculiar afició enfocada a l'aplicació de les arts gràfiques i el disseny i la seva connexió amb el cinema de Hollywood i les empreses publicitàries que, en aquells temps, entraven amb força a les nostres vides com recentment ens ho ha recordat la magnífica sèrie televisiva Mad Men.

Malauradament, algunes de les exposicions que s'instal·len a la planta baixa del Museu del Cinema no solen tenir la repercussió mediàtica que sí tenen les d'altres museus, com poden ser per exemple les de CaixaForum a la Fontana d'Or o, més recentment, les que organitza el Museu d'Art de Girona. Però és justament en la seva aparent senzillesa on sovint rau l'excepcionalitat i l'interès del material que s'ha pogut aplegar al voltant d'una idea temàtica relacionada amb el setè art. Aquest és el cas de la col·lecció de cromos de cinema d'Albert Rossich, un patrimoni cinematogràfic de primer nivell que per primera vegada s'exposa al públic. Indefectiblement, a molts visitants el recorregut per la sala ens retornarà a la infantesa, quan els cromos que trobàvem dins una teula de xocolata, els que compraven al quiosc, els que intercanviàvem amb els companys de l'escola o els que podíem aconseguir guanyant en el joc de la «ganga xula pinyolera» formaven part de la nostra vida, experiències que després intentàvem bastir en un àlbum tot i que, malauradament, poques vegades omplíem del tot. Jo també vaig col·leccionar durant molt temps aquelles estampes que a manera de programa de mà ens donaven a l'entrada del cinema i que incorporaven imatges idealitzades d'una pel·lícula que segurament oblidaríem poc després. En el meu cas, però, en no tenir esperit de col·leccionista, amb el temps aquelles estampes es varen anar oblidant en algun racó del traster fins que un dia varen desaparèixer sense que avui dia hagi pogut recordar quin fou el seu destí, tot i que me'l suposo.

De fet, el mateix Museu del Cinema que acull aquesta extraordinària col·lecció de cromos és el resultat de l'afició del seu impulsor, Tomàs Mallol, que va dedicar bona part de la seva vida a fer realitat el seu somni de col·leccionista d'objectes relacionats amb el setè art. Les llanternes màgiques, cambres fosques, projectors, films, càmeres, el cine NIC i més de vint mil objectes són el fruit d'un treball col·leccionista i de l'esforç de tota una vida, com també ho és la del creador del Museu del Joguet de Figueres, Josep Maria Joan Rosa, la persona que va fer possible que la seva afició es convertís finalment en un museu de referència.

Els organitzadors de l'exposició Cromos, pel·lícules i estrelles amb el fons de la col·lecció de cromos de cinema del professor Albert Rossich han tingut el bon criteri de prorrogar-la fins al 22 d'abril. Es tracta d'una mostra en aparença modesta, però justament la seva senzillesa ens aporta el testimoni d'una ­època i d'uns costums. La màgia del material recopilat durant tota una vida contribueix a fer viu el record d'un temps passat però també la certesa que tot plegat forma part d'una cultura popular que convé donar a conèixer just quan internet i les xarxes socials amenacen d'esborrar els records en paper de les nostres ­vides.