Benjamin Black, el pseudònim «negre» sota el qual s'oculta l'escriptor irlandès John Banville, creu que «les noves tecnologies han destruït el món imaginatiu de la novel·la negra» amb el que ha viscut els últims trenta anys. Per salvar aquest pes excessiu de la tecnologia, d'Iphones i ordinadors, Black prefereix situar els seus llibres «en el passat o en mons inventats», i en qualsevol cas no ho fa abraçant una idea escapista d'un món contemporani tan ple de conflictes.
De fet, ara està escrivint un guió sobre un personatge irlandès històric del segle XVI, uns anys en què hi ha coses tan tremendes que és difícil fer-ho creïble, com un general anglès que vorejava el camí de casa amb caps humans, i a la Praga de Rodolf II apareixen fets impossibles de creure». Black reflexiona sobre la diversió en el gènere i arriba a la conclusió que «tant en la ficció històrica com en la novel·la negra és difícil ser divertit; pots ser astut, irònic, però és més difícil ser divertit, com si no fóssim capaços de riure'ns de la història del passat ni de les històries de crims».
La novel·la negra sempre ha de ser «el més real possible» i, de fet, dubta que molts escriptors que escriuen sobre assassins en sèrie els hagin arribat a conèixer, «i en realitat la majoria dels criminals són normals, no són grans monstres». John Banville es va inventar Benjamin Black per signar les seves novel·les negres, protagonitzades pel patòleg Quirke i ambientades en el Dublín de 1950 -ja porta set llibres.
«Tant Quirke com Sherlock Holmes són forçosament fantasia pura, perquè la majoria dels casos no es resolen i els assassins s'escapen. M'agraden els indicis, però normalment no existeixen, i si apareixen, donen massa informació que no saps què fer amb ella», assenyala l'autor irlandès, que ha arribat a Barcelona per participar en el tancament del BCNegra.
«No m'agrada la novel·la negra, perquè tot és massa evident, cada pista apunta a l'assassí i trobo en aquesta lògica moltes limitacions, com la necessitat que hi hagi un crim», ha confessat Benjamin Black. En la seva última novel·la publicada a Espanya, Els llops de Praga (Alfaguara en castellà i Bromera en català), Black viatja uns segles enrere, en concret a la Praga de 1599, on porta l'alquimista Christian Stern, que busca fer fortuna a la cort de l'emperador Rodolf II, però en la seva primera nit es topa amb el cadàver d'una jove amb un tall al coll.
El personatge, ha revelat, va sorgir «en un passeig amb el meu gos» en què se li van aparèixer el nom i l'argument de la novel·la. «He inventat personatges durant tant de temps, que he arribat a la conclusió que jo sóc el personatge i ells m'han inventat a mi». Assegura que és improbable que torni amb Stern en una altra novel·la, perquè «el problema amb la ficció històrica és que has de donar la impressió de plausibilitat, i per això has d'introduir fets que siguin contrastables i això em sembla avorrit».
Black diu que el seu anhel és «escriure una autobiografia en la qual els fets que expliqui estiguin lleugerament distorsionats i que torni una mica bojos els lectors». Després d'una pausa, etziba: «Ja sé el que faré, escriuré l'autobiografia de Benjamin Black i no la meva». De totes maneres, Black/Banville està acostumat a suplantar personalitats com demostren les seves experiències literàries posant-se en la pell de Raymond Chandler o Henry James.
Els llops de Praga és la seva tornada a la capital txeca, que ja va visitar literàriament amb Banville en la biografia novel·lada Kepler. Admet l'escriptor que «la història és una bona font de ficció i els personatges reals són segurament més interessants que els ficcionats».
Considera l'autor d'El llibre de les proves o El mar que en Els llops de Praga es combinen Banville i Black, mentre fantesieja amb la idea de fer algun dia un llibre de Benjamin Banville, encara que li sembla millor la possibilitat de convertir en personatge un agent secret que es digués John Black. «Sona bé, pensaré sobre això», afegeix.
