No sé si als articles els passa com a algunes pel·lícules d'èxit que tenen les seves seqüeles: Taxi-2, Fast&Furious 4, Misión Imposible 3 o l'extraordinària El Padrino 2, per a molts crítics superior a la primera part. En preparar aquest article el titulava inicialment Taxi!, però ja ho havia fet així fa cinc anys. Aquesta expressió realment només l'escoltem a les pel·lícules de Cine de Barrio, quan els histriònics Alfredo Landa o López Vázquez es llancen materialment sobre un buscadíssim taxi pels carrers de Madrid, on, igual que a Barcelona, fan voltes pel carrer tot el dia a la recerca del passatger. La gent normal, curiosament, crida el taxi sense cridar, fa un gest amb el braç. A altres indrets, la gent va a la parada o truca per telèfon perquè vinguin a casa. Així doncs, vaig decidir titular-lo tal com ho llegeixen.
Fa cinc anys l'article estava motivat per una vaga del taxi. Com ara, havia arribat a les ciutats Uber, en el marc de l'anomenada economia col·laborativa i en plena crisi que recomanava estalviar amb imaginació. Es tractava d'aprofitar el mateix trajecte d'algun conductor que anava sol i compartir la despesa. Una mena d'autoestop remunerat. Teòricament el que feia l'aplicació era limitar-se a connectar els dos interessats i gestionar el pagament. Això ha tirat endavant amb diferents noms i èxit. Té un risc, això sí, mai saps si pots fer una amistat interessant o trobar-te amb un o una ximple. Però fa cinc anys els taxistes ja preveien que, concretament darrere d'Uber, hi havia un servei de taxis paral·lel. Una competència directa que consideraven deslleial per diferents raons: manca de professionalitat, absència de fiscalitat, pagament d'autònoms, cost de la llicència, etc.
Avui les coses són molt més complicades en aquest sector que fa cinc anys. Poc després de l'arribada d'Uber comença la concessió de llicències per a cotxes amb conductor. Les anomenades VTC, de les quals la companyia Cabify és un principal exponent a Madrid o a Barcelona. Es tracta de turismes gama mitjana-alta, el conductor va amb jaqueta i corbata, t'ofereix aigua, tipus de música o emissora de ràdio que desitgis escoltar, nivell de la calefacció o aire condicionat i en baixar reps un mail amb la factura del servei amb l'IVA calculat i la possibilitat de qualificar el servei. El preu pot ser lleugerament inferior a un taxi. Les llicències poden ser del mateix conductor o d'un particular que la lloga, però bàsicament són d'inversors que contracten els xòfers.
Vas com un senyoret, igual que et passa si tens la sort d'agafar els magnífics taxistes que cuiden i tenen els seus taxis en bones condicions. Gent que coneix els millors trajectes per a cada moment i els carrers de la ciutat (a Cabify no en tenen ni idea i només saben circular si segueixen les indicacions del navegador).
Certament que en alguns casos et trobes amb taxis que semblen corts de porcs. No cal que seguim. Hi ha de tot. Això sí, jo segueixo trobant, com a usuari de taxi que soc, una minoria bastant notable d'allò que anomeno el típic taxista de Madrid. Solen escoltar l'emissora d'en Jiménez Losantos i en detectar el meu accent entren en matèria política amb un anticatalanisme contundent. Quan optes per callar i no donar-los peixet m' han arribat a dir: «Usted no dice nada pero seguro que esta totalmente en contra».
Si no hi ha canvis de darrera hora a Madrid, demà s'arriba als quinze dies de vaga. El Govern autonòmic no pensa cedir en la línia dels acords assolits a Barcelona, que han acabat amb el retorn a la feina dels taxistes i la retirada de Cabify i Uber, entre d'altres, de Barcelona.
Els xòfers seran acomiadats i els cotxes traslladats a altres ciutats. Es prepara una demanda multimilionària contra la Generalitat. Les administracions han fracassat perquè no han regulat a temps aquest sector i no han sabut transmetre a la ciutadania aquesta problemàtica. He estat un gran defensor i usuari dels taxis i també hi ha d'haver un lloc per a noves fórmules de servei en condicions d'igualtat.
Fins i tot, quan els mitjans de comunicació no disposàvem de l'actual capacitat de transmetre informació, cada diari tenia el seu taxista de confiança. A Girona, per exemple, l'Agustí Puig, que tan aviat havia de recollir uns rodets per dur-los a temps al diari o conduir un redactor o un fotògraf cap a un esdeveniment de darrera hora, arribava a col·laborar activament en la recerca de la notícia. Potser a l'Agustí Puig i algun company seu els hauríem de reconèixer el títol honorífic de periodista.
