04 de febrer de 2019
04.02.2019
Diari de Girona
la gàrgola

Història i memòria

04.02.2019 | 06:00
Història i memòria

Tal dia com avui, un 4 de febrer però de 1939, a dos quarts de dues de la tarda, les forces de la IV Divisió de Navarra i les tropes legionàries entraven a Girona sense trobar-hi cap resistència ja que, segons l'historiador Josep Clara, «l'ocupació militar fou un acte més del passeig triomfal que els franquistes havien iniciat a les vigílies de Nadal». De fet, la ciutat s'havia convertit des de feia setmanes en un lloc de pas per a milers de persones que fugien cap a França camí de l'exili, una comitiva de tristesa i desesperació a la qual s'afegien molts gironins que temien la venjança de l'exèrcit guanyador de la guerra. Naturalment, també aquí una multitud va rebre els «nacionals» amb mostres i salutacions d'alegria tot i que segurament devia ser difícil discernir entre els que compartien realment la mateixa ideologia dels vencedors o aquells que, cansats de les bombes, la fam i la misèria, anhelaven desesperadament una pau al preu que fos.
El general en cap de les forces d'ocupació, Camilo Alonso Vega, que més endavant fou responsable del Ministeri de la Governació d'infausta memòria, va agrair la rebuda que li havia dispensat la població de Girona assegurant en el seu parlament que «venimos trayendo pan, justícia y perdón». Però ben aviat la realitat desmentiria aquesta gratuïta afirmació del militar. En pocs mesos, la seva justícia aplicada pel sistema de sumaríssims d'urgència va condemnar centenars de persones a la pena de mort o a molts anys de presó. Segons ha publicat l'investigador Josep Maymí en un dels volums de la indispensable col·lecció Quaderns d'història de Girona, només dins l'any 1939 es van practicar 370 afusellaments a la tanca del cementiri de la ciutat, mentre que la població reclusa que va passar per la presó instal·lada al seminari diocesà fou d'un total de 2.200 persones, de les quals 700 eren de Girona mateix i la resta de diversos municipis de les comarques. També es produïren depuracions de funcionaris públics i de treballadors del sector privat així com les confiscacions de béns personals i de les associacions sindicals i polítiques. Però com assenyala Josep Clara, les xifres solen ser fredes i per si mateixes no expliquen ni la vida miserable del món penal ni la repressió que hagueren de sofrir els detinguts.
Efectivament, era habitual que en cel·les d'una persona s'hi arribessin a enquibir fins a 18 presoners, i als evidents problemes derivats de la massificació s'hi afegien els de la higiene, la mala alimentació, càstigs psicològics i físics, etc. El meu oncle, Fernando Boada, va ser un dels que va patir aquests càstigs. Depurat simplement per pertànyer a la UGT i ser funcionari de la Cambra Agrària, va tenir un judici sumaríssim que el va condemnar a mort, una pena que en el seu cas finalment no es va arribar a executar, però les privacions, els maltractaments, el neguit de tants dies veient com treien companys de matinada per matar-los a la tanca del cementiri, i el posterior «pacte de la fam» que els vencedors van aplicar-li, van provocar-li seqüeles de per vida.
L'Arxiu Municipal va crear fa poc temps un recurs web on es pot accedir a la documentació que testimonia la repressió del règim franquista contra la població de Girona, amb expedients, llistats de condemnats a mort i testimonis documentals. En aquests moments en què per ignorància o per mala fe se'ns vol fer creure que hi ha paral·lelismes entre l'abans i ara, és convenient tenir aquesta eina de consulta, com també ho seria que els instituts adoptessin com a lectura obligada el llibre El Holocausto español de Paul Preston. Avui fa 80 anys que es va iniciar una etapa fosca, plena de silencis i oblits, una història que convé servar en la memòria per evitar que mai més es pugui repetir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook