07 de febrer de 2019
07.02.2019
ODALRIC ABELLÓ · Futbolista de la UE Llagostera juvenil

«Després de tornar a jugar, em vaig tancar a l'habitació a plorar»

La història d'Odalric Abelló és d'aquelles de superació personal que tant agraden als guionistes de telefilms americans · Va patir dues greus lesions jugant a futbol amb el cadet de la UE Llagostera, i dos anys després ha pogut tornar a jugar, ja en edat juvenil.

07.02.2019 | 00:26
«Després de tornar a jugar, em vaig tancar a l´habitació a plorar»

Odalric va ser un comte. Això insufla valor?

He, he, el que té el meu nom és que és molt estrany i a la gent li costa pronunciar-lo. Em diuen de tot menys Odalric.

Dos anys lesionat. No li hauria anat millor fer-se torero en lloc de futbolista?

Quasi que sí. Vaig estar un any per recuperar-me de la primera lesió, i en tornar a jugar em vaig tornar a trencar. La primera vegada em vaig trencar tots els lligaments del genoll, i la segona encara va ser pitjor: de nou tots els lligaments i, a sobre, menisc trencat. A més, la primera operació es va haver de repetir, ja que no havia anat del tot bé. O sigui que van ser dos anys i tres operacions.

Recorda el moment de la primera lesió, quan va començar l'infern?

Va ser tot molt ràpid. Vaig notar al genoll una cosa que mai no havia sentit. Em feia molt de mal, em vaig intentar aixecar i no podia. Recordo gent al voltant que em deia «tranquil, tranquil», i que em treien en llitera. I quin mal que em feia.

En algun moment va pensar que no tornaria a jugar a futbol?

Vaig estar a punt de deixar-ho més d'un cop. Sobretot després de la recaiguda. Estar tant de temps recuperant-te i tornar-te a trencar en un entrenament és molt dur. En aquell moment tenia clar que ho deixava.

Què el va empènyer endavant?

En un 90% els meus pares, tant pel que em van ajudar com perquè sempre m'han inculcat que no ens hem de rendir mai. I també el Llagostera, on tothom ha estat sempre amb mi, ajudant-me. Segurament si m'hagués passat en un altre club, no hauria tornat a jugar a futbol.

Quan ara juga té la lesió al cap?

Al principi tens una mica de por. Quan jugues uns quants partits sense que res et faci mal, ja t'alliberes, t'ho treus del cap.

Quina va ser la sensació, en tornar a saltar al camp dos anys després?

No m'ho creia. Estava mirant el camp i pensant «no em crec que estigui aquí». A més era un partit important, contra el Barça. Intentava aguantar les llàgrimes que em venien als ulls.

Va aconseguir no plorar?

Sí, perquè només vaig jugar 5 o 10 minuts, si no, no m'hauria pogut aguantar (riu). Quan vaig arribar a casa em vag desfogar. Això no ho sap ningú, vaig tancar-me a l'habitació i em vaig posar a plorar mentre llegia missatges d'ànim de la gent.

Hi ha una part positiva en tot això?

La lesió m'ha fet fort, però sobretot m'ha ensenyat a valorar coses senzilles. Ara disfruto podent anar a entrenar, podent córrer... Vaig a entrenar amb més ganes que mai, em fa feliç.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook