09 de febrer de 2019
09.02.2019
Diari de Girona
JOKB. Banda musical

«No dormim i ens hi deixem la pell, o sigui que som feliços»

09.02.2019 | 01:47
«No dormim i ens hi deixem la pell, o sigui que som feliços»

Carles Pauné, Sílvia Farrés, Víctor Miguel i Bernat Canals són estudiants i alguns -no tots- dels components de JOKB, banda que presentarà el seu treball, Ohana, a La Mirona el 14 de febrer a l'Interfest, un nou festival universitari i itinerant.


«Ohana» significa família, a Hawaii. Per a vosaltres què és la família?

Significa família, però no sanguínia. És una mica el que som nosaltres, que som amics però la nostra relació és com si fóssim una família. I tota la gent que s'ha anat sumant al projecte en tot aquest temps és també part de la família.

La música és veu o es veu?

La música es veu. Quan escoltes una cançó, et fa veure moments de la teva vida. Nosaltres volem treballar aquesta capacitat de la música de transportar-te a altres llocs.

Per això el seu és un àlbum visual.

El que volem explicar no ho podem fer només a través de sons. Gràcies a l'audiovisual li donem una nova dimensió.

Parlen de nits de cotxe i carretera. Millor això que viatjar en jet privat?

He, he, és més aventurer. Celebrem aquelles nits que tornem d'un concert a les 4 de la matinada i encara hem de descarregar els instruments i amplificadors al local, que és a una primera planta.

No tenen empleats que ho facin?

(Riuen) Ho fem nosaltres. I potser veiem sortir el sol, però contents perquè venim de fer el que ens agrada.

«Sempre és fosc», tal com diu una peça, o és que només viuen de nit?

Vivim de dia i de nit. El tema que esmenta parla de la cara oculta de la lluna, ara ja no tan oculta. Però a la vida hi ha situacions que es mantenen una mica ocultes per més voltes que els donem.

En diverses cançons surt la paraula «oasi». Es troben en un desert?

Al revés, hi ha situacions, o gent, amb les quals et sents tan bé que estàs com en un oasi. A vegades les cançons permeten analitzar les coses amb menys raó i més sentiment, i són com una teràpia.

Però jo insisteixo en el desert: estem vivint en un desert cultural?

Hi ha molta gent jove amb ganes de fer coses i de deixar-hi el seu temps i el seu cor. Estem en un moment complicat, però a la vegada hi ha molta gent amb ganes d'ajudar i de fer que les coses surtin bé. Nosaltres n'hem trobat.

A «Salada» es pregunten quina llum ens marca el nord. Ja tenen la resposta?

No sabem què ens marca el nord, però sabem que tots anem cap al nord. Tenim la sensació de compartir una mateixa direcció, perquè ens escoltem, no dormim i ens hi deixem la pell, o sigui que som feliços.

A «No érem res» canten «digue'm que estem vius». Hi estem, com a societat?

A nosaltres un projecte com aquest ens fa estar vius, perquè implica tocar molts àmbits, moure moltes persones. Potser sí que molta gent, enganxada a mòbils i audiovisuals, està menys viva.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook