10 de febrer de 2019
10.02.2019
Diari de Girona
el boulevard

El relator

Una vegada em va tocar assumir aquesta feixuga tasca que gairebé em deixa sense una bullabessa a Marsella

10.02.2019 | 06:00
El relator

«Mon ami, vous avez été élu rapporteur de la convention. Bone chance Jordi». Ostres, rapporteur! El relator. Se li escapava el riure sota el nas al meu col·lega de la televisió francesa. M'acabava de fer tot un endossament a una reunió internacional i ho despatxava amb una frase que han entès perfectament fins i tot els qui no entenen el francès. Com un company madrileny que només va gosar dir «madre del amor hermoso».
En quin carai de moment jo havia abandonat la sala per anar a fer un cafè. M'estava adormint d'avorriment i, de sobte, em van despertar del tot amb aquesta clatellada.
Érem a Marsella i ja veia volar dels meus plans la prevista bullabessa, tot baixant per Le Cannèbiere anant cap al restaurant Le Miramar, al número 12 del Vieux- Port. Oh là là!, mon dieu! Escoltava pels passadissos del congrés.
Amb la pesada càrrega de la motxilla de relator, com ells diuen de rapporteur, ja em veia abocat a no moure'm ni per fer «aguas menores» de les sessions on mig centenar de representants de televisions públiques mediterrànies, d'una banda i l'altra de la ribera, donaven voltes a la necessitat de cooperar. Però sense concretar gaire res, eh, no fos que acabessin enredant.
L'encarregat original de prendre nota de les grans idees pronunciades, si és qui n'hi havia alguna, de resumir aquells dos dies en un document i de redactar el manifest final va haver de deixar la convenció per un problema familiar. Davant la circumstància i atès que entenien com a acceptable el meu domini del francès, quan en realitat crec que és una mena de català prou afrancesat passat per Perpinyà, va provocar la catàstrofe i vaig acabar de relator. Confesso: sí, jo vaig ser relator.
Afortunadament el meu antecessor havia deixat embastats uns papers i comptava amb un contributeur, un col·laborador, que ja ho posava tot negre sobre blanc. Quan al final de la tarda del segon i darrer dia teníem ja un paper final per distribuir, els caps de les delegacions, sobretot les importants, podien dir la seva. Aquí hi ha tres tipus de delegats prou diferents. Els pragmàtics, la majoria, que saben que el document probablement mai el llegirà ningú i s'arxivarà. Ho donen tot per bo si no hi veuen cap animalada que ha de ser ben grossa. Després els que volen fer-se notar a darrera hora i t'envien un comentari irrellevant per justificar l'assistència. Finalment els intensos, amb un atac d'importància, als quals si no els pares els peus t'ho farien reescriure tot.
Tot va quedar aprovat i em van aplaudir. Amb el joiós anunci de convidar-me a dinar i veure el tenis a Roland Garros que em va fer (i complir) el president de la televisió francesa, amfitrió de la trobada, com a testimoni d'agraïment. Després, amb el company madrileny, marxàvem alliberats cap a Le Miramar, ja que havia canviat la reserva del dinar per un sopar. Crec que encara l'estic paint, més de dues dècades després, perquè la bullabessa nocturna és droga dura.
La meva experiència com a relator fa que pugui definir aquesta tasca, com diuen de forma castissa, d'autèntic coñazo. Aquesta setmana hem parlat del relator. Molt. Abans de néixer, perquè ja està mort, ha provocat una crisi política sideral i avui la dreta espanyola es manifesta a Madrid en bloc, com un sol home, com una sola dona, per demanar pràcticament que Pedro Sánchez sigui desterrat del territori nacional i enviat a Veneçuela a fer companyia a Maduro.
Som a l'època de les fake news, de les mitges veritats o de les mentides absolutes sobre les quals després es construeixen tesis, discursos, els insults i les desqualificacions. La figura d'un relator a una reunió entre partits catalans a Barcelona es va transformar en una mena de mediació internacional.
És probablement cert un rumor que en algun moment que alguna il·lustre personalitat madrilenya, per exemple, un catedràtic molt vinculat a una prestigiosa institució espanyola que per coneixements sobre la qüestió, empatia i posició favorable al diàleg i a algun acord podrien ajudar. Però res.
Ja veurem com acaba tot, ara que per Whatsapp han trencat peres, no sé si de veritat o forçats per la situació, els governs català i espanyol. Ara bé Pedro Sánchez ha demostrat en els darrers anys que és de mal matar, políticament parlant. Sánchez és com el propietari d'aquella mà, que en un acudit d'Eugenio, surt del terra en un cementiri, reclamant ajuda perquè no està mort. «Calla -li diu el passejant, trepitjant-li la mà- el que estàs és mal enterrat!».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit