La Fura dels Baus presenta el 3 de març a La Mirona «Manes», producció dels anys 90 que fan arribar a les noves generacions aprofitant el 40 aniversari de la companyia. Pere Tantiñà, un dels fundadors, n'és el director

Ja li ha passat l'edat d'enfilar-se en pilotes a una bastida?

La veritat és que sí, que l'edat ja ha passat. Ara fem 40 anys de Fura i jo vaig cap als 60. Ara toca dirigir, ensenyar als joves com es puja.

Enyora els primers temps, d'anar amb un carro i una mula pels pobles?

Sí, va ser una experiència que ja no ens la treu ningú. Els que la vam viure la portem a l'ADN. Era un altre moment polític, el concepte llibertat -el concepte- era el més preuat. I nosaltres érem joves.

Hi havia més llibertat als 70 que avui?

La resposta ràpida seria: sí, és cert, o almenys és el que jo vaig viure. I l'altra seria que en aquells moments es vivia una obertura política i social, i que avui les paraules ja no tenen el valor que tenien aleshores. Ara ens diuen que som lliures i estem controlats pel telèfon mòbil.

El públic va entendre des de l'inici unes propostes tan transgressores?

El públic va entendre de seguida que remoure l'estómac a vegades és millor que remoure el cervell. El que necessita la gent és -diguem-ho així- marxa.

El sexe té tanta importància com solen donar als seus muntatges?

Molta. Em sembla que estarem d'acord que és el que mou el món.

Provocar és sa?

És necessari i imprescindible. La societat actual tendeix a l'anivellament, tot igual, sense contrastos ni extrems. La societat necessita moure's una mica. S'ha de provocar, que vol dir trencar esquemes.

Ens estem tornant puritans?

Més que puritans, ens estem tornant porucs. Tenim por per tot arreu.

Hi ha més fures en política que al teatre, avui en dia?

Tant de bo, així trencarien els esquemes polítics, ningú no va contra el sistema. No hi ha polítics furers, la majoria són teatrers. Els mires la cara i es nota que ni ells es creuen el que ens diuen.

Li haig de preguntar pel llaç groc. S'ha de deixar per a la vida privada?

Cadascú que faci servir el llaç groc com li doni la gana. El que passa és que això del el llacet groc s'ha utilitzat, i se li dona un altre sentit. En aquesta vida hi ha gent per a tot, però que cadascú faci el que li doni la gana i on li doni la gana.

Li ho preguntava per aquella polèmica a Madrid.

Que si el Rei, que si vassallatge i tot això, ho recordo. Tan vassall és algú demanant perdó al Rei, com demanant-lo a en Puigdemont o a en Torra. El que passa aquí és «si ets dels meus, ets guai, i si no ets dels meus, ets dolent».

Per què treballen poc a Catalunya?

És que tenim molta projecció exterior. Això fa que com que els pressupostos catalans no són gaire... extensos, per rebre ajuts demanen fer uns 40 bolos a Catalunya, i no hi arribem. En canvi hi arriba qui faci una proposta populista per teatres catalans. Aquí ens diuen que treballem massa a Madrid i que ens paguin allà, i a Madrid ens diuen que som catalans i que pagui la Generalitat. Estem orgullosos de ser un grup que es manté sense subvencions. Ho diem amb orgull, sense plorar.