No puede pasar» em va dir un policia nacional, amb un inequívoc accent gallec un dia feiner de la darrera setmana quan intentava enfilar el carrer Marqués de la Ensenada per accedir a la plaça Villa de París. És on té la seu el Tribunal Suprem. El judici contra els líders independentistes catalans, en presó preventiva des de fa un any, ha portat a bloquejar una amplíssima zona a l'entorn de la seu judicial. El radi és excessiu, afecta tots els carrers que hi donen accés i d'altres perpendiculars. Vivendes particulars, despatxos, bars, restaurants, fins i tot una casa de massatges de tarannà inequívocament eròtic són dins de la zona zero sobre la qual s' ha establert una mena de cinturó sanitari. Innecessari. A aquests carrers bloquejats per tanques i policies no hi ha ningú que protesti, es manifesti o xafardegi. Només veïns i afectats per les restriccions parlant amb els policies per mirar d'obtenir la seva benevolència. «Joder con los catalanes», bramava un repartidor de verdures que no sabia com descarregar la mercaderia.

L'accent gallec del policia m'ha portat a un atreviment. Abans havia intentat entrar pel carrer Orellana, davant d'un dels restaurants de moda a Madrid, El Señor Martín, especialitzat en peix i marisc i els seus particulars sistemes de cocció, i m'havia aturat un altre policia, també gallec. He suposat que havien vingut de reforç des de Lugo o Vigo i que, per tant, no coneixien Madrid. Li dic ben decidit: «Voy al bar Triana. He quedado allí»». Em pregunta on és, explico que darrere seu, tot passat el Centro Colón, el gran edifici d'apartaments de lloguer per dies o temporades on s'han escrit discretes pàgines d'amors impossibles.

Als baixos hi havia el Bocaccio, la sucursal madrilenya de la boîte de la gauche divine del carrer Muntaner de Barcelona. Gràcies als contactes del fotoperiodista Pablo Garcia Cortes, «Pablito», qui em va presentar Oriol Regàs, fundador també del Maddox de Platja d'Aro, jo tenia un passi de premsa amb dret a consumició pel Boccacio de Madrid i Barcelona. Quan vaig anar a viure a Madrid ja estava en decadència malgrat que a la taula de l'entrada hi havien sempre els mateixos personatges populars al voltant de l'actriu Maria Asquerino: Jose Luis Balbín amb la seva pipa, Monica Randall, José Luis Coll, Fernán Gómez, Pedro Erquicia i altra gent de la faràndula o el periodisme. Amb el temps la degradació va ser absoluta. Una matinada, a mitjans dels anys noranta, hi feren una batuda policial i trobaren una bacanal de droga i sexe, profanant la discreció del santuari del progressisme frívol, que el va dur al tancament governatiu.

I jo estava, ja veuen, tant temps després de la meva primera entrada al Bocaccio madrileny, essent encara un cadell, davant per davant de la porta, de conversa amb aquell policia gallec amb cara d'avorriment i morriña que em va deixar passar. Abans va preguntar-me si al bar Triana feien bo el cafè i quant costava. «En Madrid todo es muy caro». Suposo que anava administrant la seva minsa dieta de viatge. Jo li explicava que el millor cafè de la zona era el d'Época, al carrer Orellana. Maniobra fonamental de distracció perquè el bar Triana no existeix, almenys per allà. Em va sortir sobre la marxa, no sé com vaig triar el nom perquè no li podia dir que anava a voltar. Ni que en el fons només volia saludar, abraçar o donar ànims a qui trobes pels voltants.

El següent control policial fou definitiu. Inicialment em va salvar l'acreditació del Col·legi de Periodistes, però amb l'advertència de l'agent que o entrava al Suprem si estava acreditat o ja podia anar circulant. Finalment optava per entrar al bar Supremo per fer de veritat un cafè mentre em feia creus que bona part del Govern de Catalunya pogués estar essent jutjat en aquell moment. De com es poden haver deteriorat tant les coses.

Amb melangia recordava aquells anys quan anava sovint a dinar amb un magistrat del Tribunal Suprem català al Lúculo, el restaurant que va obrir al carrer Génova el comte de Sert amb el magnífic xef Ange Garcia, de Perpinyà. Començàvem a dinar amb la constatació del poder madrileny que durant segles pesa com una llosa i esclafa el que es mou massa. Acabàvem pensant, probablement ingènuament, que rascant com formiguetes, peix al cove, també amb els segles, potser tindria raó Francesc Pujols quan deia que els catalans ho tindríem tot pagat. Me'n vaig cap al despatx. Espero anar aviat a una sessió del judici. En parlarem.