Aquest dijous comença el Carnaval o Carnestoltes, la festa de la disbauxa, el contrapunt per excel·lència a les festivitats religioses que vindran més endavant amb la Quaresma i la Setmana Santa. Aquest període de gresca col·lectiva sembla que té molta relació amb les festes que se celebraven antigament durant el solstici d'hivern, ja fossin les dedicades al déu Dionís a Grècia, les de Saturn a Roma o les d'Apis i Isis a Egipte. En qualsevol cas, la gresca, el sarau i el divertiment estaven garantits sempre que fossin, però, durant un espai curt de temps.

A Girona, la referència més antiga d'aquest costum del rei Carnestoltes són unes amonestacions del segle XII en les quals el bisbe exhortava els fidels a la moderació a causa dels excessos d'aquests dies. Naturalment, la festa va tenir alts i baixos en el transcurs dels anys en funció dels vaivens polítics i/o econòmics de l'època. El 1641 per «major honra i glòria de Déu Nostre Senyor» l'Ajuntament va prohibir-la durant dinou anys. A finals del XIX el Carnestoltes es va limitar a un ball de màscares i algun concurs de disfresses, sense l'acostumada rua de temps anteriors. Entrat ja el segle XX, la cosa s'anima ja que, segons els diaris de l'època, corrien moltes màscares cridant i cantant pels carrers de la ciutat, essent la disfressa més comuna la de posar-se un vestit del sexe contrari. Tot i això, l'any 1902 l'alcalde Manuel Català fa públic un ban prohibint que durant el carnaval es facin servir caretes a partir del capvespre i entrar amb aquestes als establiments públics. En un curiós opuscle que va editar l'Ajuntament de Girona l'any 1981, els seus autors, Josep Caballé i Toni Ruscalleda, ens diuen que per aquests temps, particularment a partir de 1904, comencen a aparèixer a la ciutat societats recreatives que organitzaven balls per Carnestoltes com el Centre Republicà, Terpsicore, Orfeón Gerundense, Liceo, Club Velocipedista, Calipso, Olimpo, Talia, Oriente, Incógnita, Recreo, Odaliscas, Menistral, etc. Als anys trenta al carrer Figuerola hi havia el «Grapat», una sala molt concorreguda per minyones i soldats ,tot i que el més engrescat era l'Odeón, situat just a tocar del Seminari diocesà. La llista de sales de festa, tot i que algunes tinguessin curta durada, contrasta amb la notícia recent de l'enderrocament de la Sala de Ball de la Devesa per fer-hi un bloc de pisos!

El dijous dit gras o llarder tenia la funció de gaudir d'una alimentació greixosa, normalment la típica truita amb botifarra d'ou i la coca de greixons per tal de preparar el cos per a l'abstinència del temps de Quaresma. Els alumnes de l'escola l'Ateneu anàvem als paratges de Font de la Pólvora, on gaudíem de l'entrepà de truita i de l'estona d'esbarjo, tot i que dubto que un sol nen entengués el perquè de tot plegat i menys que seguís fil per randa l'obligació religiosa de dejunis i abstinències. La gresca s'acabarà enguany el dimecres 6 de març, dia que es coneix com d'enterrament de la sardina, quan el rei Carnestoltes llegirà el testament i convidarà la gent a posar fi a la disbauxa i a començar l'època de recolliment i devoció religiosa. Anys enrere, a les esglésies se celebrava la solemne imposició de la cendra al front dels fidels, que, de fet, és el que dona nom a aquest dimecres, primer dia quaresmal. Tradicionalment era la jornada en què es feia el comiat de la menja de carn de porc i, per tant, era costum celebrar-ho amb bones botifarres i bon vi acompanyant-hi cançons populars com la tan coneguda «Jo te l'encendré / el tio, el tio, fresco, / jo te l'encendré / el tio de paper». Avui, sortosament, les supersticions religioses han estat sobradament superades, però no ha estat així amb les tradicions populars, que segueixen ben vives per a gaudi de tots.