Un agradable matí de juny de 2007 en Toni Cruz, en Miquel Àngel Pasqual i en Josep Maria Mainat, és a dir, «La Trinca», convocaren una roda de premsa a una terrassa amb vistes de Barcelona. No era habitual veure els trincaires del Maresme junts i, per tant, hi havia una bona assistència periodística. Certament, si hi havia un grup que realment movia grans volums de públic durant els anys de la nova cançó aquest era La Trinca. Publicaven més d'un disc a l'any amb enginyoses cançons que els seguidors literalment s'aprenien de memòria, feien temporada a Barcelona mesos seguits omplint cada dia el teatre i hagueren de limitar a tres el nombre de cops que tocar a una localitat en un mateix any (crec que només a Anglès hi anaren cinc vegades diferents en dotze mesos!). Els seus shows dalt de l'escenari eren molt més que una representació d'una cançó i un dia se n'adonaren que si hi posaven unes càmeres davant, ja tenien gairebé fet un programa de televisió. Així començaren a ser exitosos presentadors i productors, tasca que en un moment donat va deixar en Miquel Àngel i continuaren Toni Cruz i Mainat amb un èxit colossal.

Aquell matí presentaven un llibre amb la història del grup, quatre CDs amb una cinquantena de les més conegudes cançons de les 300 del seu repertori i un DVD amb els videoclips, els quals foren també pioners. Jo ja treballava feia un parell d'anys amb en Toni i en Mainat a Gestmusic i el grup Endemol. Coneixia els motius de la convocatòria. Una de pràctica, molta gent, especialment jove que els descobria i ?ipava amb la seva conya i atreviment els demanaven les seves cançons, ja que els discos estaven descatalogats. En trobaven algunes a Internet, bàsicament penjades pels mateixos trincos que així frustraven l'acció de la pirateria. Una altra raó era fer una mena de comiat amb efectes retroactius de la seva etapa musical 1969-1989 acabada de manera gairebé clandestina.

Quan ja eren productors de televisió encara tenien actuacions contractades cada cop més difícils de compatibilitzar amb els programes de televisió. Sense decidir oficialment que es retiraven com a músics, un dia feren el darrer «bolo» i ja no n'acceptaren més. Una aturada que va acabar essent de?nitiva. En un moment donat, aquell matí, un periodista va preguntar si atès el retrobament dels tres es podia especular amb un possible retorn de La Trinca. En Mainat va saltar automàticament: «nooooooo...., perquè tornéssim hauria de passar una cosa tan grossa com que Catalunya fos independent!». Com han canviat les coses des d'aquell 2007 amb Zapatero a la Moncloa i Montilla a la Generalitat al capdavant del tripartit, mentre faltaven encara tres anys per la sentència del Tribunal Constitucional anul·lant part del nou Estatut i que va desencadenar el procés.

Divendres la revista Enderrock celebrava els seus premis anuals a Girona on ja s'han arrelat (de fet s'ha anunciat que seguiran entre nosaltres ?ns el 2022) i ha pogut dimensionar l'esdeveniment mercès a una vinculació territorial que no dispersa sinó que els potencia. L'ambient de la gala tenia un aire clarament reivindicatiu i polític. Això també feia que no calgués que s'hagués d'insistir a cada moment, donant el protagonisme a la música. La Trinca va rebre el premi d'honor amb motiu dels seus cinquanta anys. La seva presència a l'escenari vingué acompanyada per una de les seves primeres cançons: Passi-ho bé, ara de total actualitat. L'hem escoltat darrerament dirigida irònicament a polítics, jutges o policies i el seu sentit com cloenda del ball de festa major ha estat explicada al mateix Tribunal Suprem.

La tasca que ha fet Enderrock, que dirigeix Lluis Gendrau, com a revista del pop i rock català és extraordinària. Els premis saben gestionar el seu limitat pressupost de forma més e?cient que altres esdeveniments. Humor complex dels presentadors Xuriguera i Faixedas, impecables actuacions musicals i posada en valor de la colossal pedrera musical catalana que no deixa d'oferir nous talents. I una cosa que em va sorprendre. No sé si és per músics o per joves (o les dues coses) però és admirable la manera amb què els guardonats agraïen el premi. Alguns simplement fan una salutació o broma als presents, altres situaven el treball premiat a la seva trajectòria i alguns oferien el seu missatge reivindicatiu. Però tot breu i ben construït. Insisteixo breu i ben construït. Res a veure amb la «verborrea» insuportable que ens té acostumada una part molt notable de la gent del cinema als seus premis. Amb això també sortirem guanyant.