El banyolí Miquel Aguirre publica nova novel·la, «Animals dels marges», un relat d'éssers marginals, perdedors i desferres del sistema, amb la carretera N-II com a fil conductor

Tothom que es queda al marge és marginal?

Crec que no. Un marginal pot ser algú que intenta entrar a l'ona però la societat o les convencions no l'accepten. En canvi, algú que queda al marge és per voluntat pròpia, és una decisió individual i ­intransferible. Són dues coses diferents, si bé en els marges també hi trobem marginals.

La carretera N-II és un cau d'històries sòrdides?

Crec que sí. Primer perquè tenim una N-II que contacta amb la frontera, i tota frontera és un escenari extraordinari. Ve a ser com Tijuana, com El Paso, necessàriament hi ha d'haver situacions meravelloses. Entre que ens porta a la frontera i que es una carretera que ha quedat mig desballestada i mig marginada per l'autopista, és un escenari ideal. Molt millor que una novel·la transcorri a l'N-II que al Passeig de Gràcia.

Per això no acaben mai d'arreglar-la?

En el fons és una subvenció indirecta als escriptors, com que estem sempre en precari i no ens ajuden, com a mínim ens han d'oferir paisatges interessants. I fauna interessant, perquè un paisatge sense fauna no ajuda un escriptor.

Com quedaran els marges de la car­retera si després d'eliminar el toro d'Osborne ens volen eliminar les senyoretes que s'hi asseuen?

Almenys en aquest país, és impossible endreçar les coses. Les coses sempre acabaran desendreçant-se.

Un personatge del llibre es declara poeta desgraciat. Una redundància?

Ho és, però és que als poetes els encanten les redundàncies. Els escriptors es classifiquen en lletraferits, escriptors mediàtics... Després anem baixant de categoria i trobem l'escriptor local, com jo. I encara més a sota, hi ha els poetes. La poesia sí, que és marginal, avui.

Però els poetes lliguen.

Això és el que diuen ells, però lliga més un futbolista.

Els llibres són perillosos?

Molt, només ha de veure que davant d'una parada de llibres la gent s'aparta uns metres com si hi hagués un maletí amb uns cables verds i vermells. Els índexs de lectura a Catalunya són pobríssims, i això és perquè la gent té pànic als llibres.

El seu, a qui amenaça?

Al mateix autor.

Al relat surten execucions simbòliques. A Catalunya ens estem acostumant que tot sigui simbòlic?

Als catalans ens agrada molt el sim­bolisme: la Moreneta, les muntanyes de Montserrat... Ara bé, a vegades el que ­comença essent simbòlic acaba essent real. La mateixa Església està carregada de litúrgia i de simbolismes, però des de fa 2.000 anys és una veritat incontestable.