Sergi López protagonitza «El chico de la última fila», que es presenta avui en doble funció (18 h i 21 h) al Teatre de Salt. Hi interpreta un professor de literatura en un text que parla de la relació dels joves actuals amb la ficció
Recorda quan al cinema s'asseia a l'última fila?
De fet, soc militant de l'última fila. Al col·legi m'asseia a l'última fila, quan feia d'escolanet també m'asseia al final, a l'autobús de les excursions també... Normalment a la primera fila hi ha el poder, sigui el mestre o el gendarme, i com més allunyat n'estàs, més incitació a la revolta.
Per fer aquest paper s'ha inspirat en algun professor que va tenir?
No, perquè el de l'obra, a banda de ser sarcàstic i segurament una mica acomplexat davant el talent aliè, és un bon professor, apassionat per la seva feina. I jo he tingut molt pocs professors apassionats per la pedagogia. No he pensat en ells, en general tinc tendència a no buscar referències viscudes, deixo anar l'inconscient i ell sol ja treballa. Si de cas, els fantasmes d'aquells professors ja formen part de mi i m'han acompanyat.
Recorda quan la lletra entrava amb sang?
La sang l'associo més a la meva conducta rebel, no a l'escola. Vaig anar a una escola molt avantguardista, una cooperativa de pares, laica i catalana. De petit sabia que a les escoles religioses hi havia la idea de «la letra con sangre entra», però no ho vaig viure. Vaig tenir un professorat bastant conscient.
Avui les notícies solen ser, en canvi, de pares i mares agredint professors.
Estem en un moment que hi ha aquesta mena de sobreprotecció. És la cara fosca d'aquest estat del benestar, ens acostumem tan ràpidament a la calefacció i al sofà que després la nostra canalla està una mica sobreprotegida. Hauríem de ser conscients que tot educa, que els nostres actes influeixen en els nens.
Deia David Hare que els actors de teatre tenen cada nit l'oportunitat de millorar la seva feina.
És un ofici preciós, perquè és intangible, però és impossible fer-ho totalment bé. L'actor juga a mantenir una mentida, i a la vegada busca una veritat dins de la mentida, per tant busca contínuament una legitimitat. No sé si intentes millorar cada cop, però sí trobar-ho de nou, no fer una feina mecànica.
Realitat i ficció a vegades es confonen?
La nostra realitat és ficció. Quan expliquem la nostra història -el que hem menjat, la pel·lícula que hem vist, l'amor viscut...- estem explicant la ficció que ens fem a nosaltres mateixos del que vivim, de la importància que li donem. Realitat i ficció estan interrelacionades. No crec que siguin dues coses diferents, la realitat que expliquem és ficcionada.
De fet, ara mateix a Madrid estan discutint si la independència es va declarar de veritat o de ficció...
(Riu) S'ho pregunten a Madrid i també ens ho preguntem nosaltres aquí.
Ho veu. Realitat? Ficció?
Ens preguntem si el que va passar, va passar, o si ens ho va semblar a nosaltres, o si ens vam quedar mitges, o si no ens hi vam quedar, o què. És el que li deia abans, tothom explica els fets, que són uns, a la seva manera. És ben curiosa, aquesta barreja.
