Ahir al matí l'expedició catalana a Madrid es començava a notar a les rodalies de l'estació d'Atocha. De fet, la manifestació sobiranista tenia prevista la sortida precisament des d'Atocha per enfilar el Paseo del Prado, passar davant del Museo del Prado i de l'estàtua de Neptú -lloc on celebra els seus triomfs l'Atlètic de Madrid- per acabar tres-cents metres més al nord a Cibeles, que és el cau dels èxits del Reial Madrid. No crec que sigui el cas d'aquesta temporada futbolística, un cop profanat consecutivament el Santiago Bernabéu pel Girona, el Barça i l'Ajax d'Amsterdam durant les darreres setmanes. Madrid és una ciutat de dretes, però ja comença a estar una mica vacunada del que veu a aquell indret. Precisament a Cibeles hi ha l'Ajuntament i des de fa quatre anys, Manuela Carmena n'és alcaldessa d'esquerres. El triplet de la dreta té moltes possibilitats de recuperar en les properes eleccions municipals l'antiga seu de correus per reintegrar-la a allò que en diuen «zona nacional», propera als carrers Serrano, Goya i Velázquez.

Però Atocha, magníficament situada, és la gran estació de Madrid. Una estació que, de fet, en són tres de connectades. Una d'elles és rodalies, de la que es coneixen pocs retards i conflictivitat, comparada amb la seva homòloga catalana. Allà és des d'on amb gran facilitat, acabada la manifestació, uns gironins aniran en vint minuts a Leganés per veure jugar el Girona.

Atocha també és l'estació principal de l'AVE. La connexió d'alta velocitat amb Girona més directa triga tres hores i quart. Tinc Atocha a 21 minuts caminant des de la meva casa de Madrid o a quatre euros i mig de taxi. En canvi, a Girona, des que entro a l'ascensor de casa fins que em validen el bitllet, només són quatre minuts. Entendran que en soc usuari freqüent. Qui m'ho havia de dir quan els primers cops que anava a Madrid o agafava l'exprés Costa Brava que era tota una aventura o enfilaves una carretera nacional sense desdoblar de Saragossa a Madrid i et menjaves trenta quilòmetres a La Muela o a la Almunia de Doña Godina darrere un camió.

Dilluns passat vaig voler passar per Atocha per respecte i record. Es complien 15 anys dels atemptats de l'11 de març de 2004, en els quals artefactes situats en un tren que entrava a Atocha i en altres dos indrets de la xarxa ferroviària del Madrid obrer esclataven de la mà del terrorisme islamista matant 191 persones (en l'explosió provocada l'endemà en suïcidar-se l'escamot a un pis de Leganés va morir un policia, la víctima 192). L'acte oficial va ser «d'anar per casa» i sense cap transcendència. Una vergonya. Com és una vergonya el que ha passat amb el monument a les víctimes, que ha estat abandonat i molt deteriorat durant els últims anys. Es va voler fer un prodigi de l'engi­nyeria. Un gran cilindre a l'exterior i per sota, accesible des de l'estació. El que es veia per sota era una mena de gegantesca anella, com una membrana amb noms i missatges penjada a l'aire per canons d'aire a tota pressió. Un dia es va fer malbé el sistema, va caure la peça a terra i allà s'ha quedat uns quants anys. A més, la degradació fou alarmant en inundar-se sempre que plovia. Fins que el dilluns es va reinaugurar ja restaurada. Fins quan durarà l'invent?

Ara fa cinc anys, quan celebràvem la dècada de l'atemptat, vaig publicar un petit relat amb les notes que vaig prendre aquells dies. La meva mare, que escoltava la ràdio des de quarts de vuit del matí, em va advertir per telèfon. Pocs minuts abans, jo havia escoltat un soroll al qual no vaig donar importància. Ja a la finestra de casa, una columna de fum advertia de la desgràcia. Els carrers varen deixar de portar cotxes. Més tard, a la feina, estant tan a prop de l'estació, el dramàtic recompte d'absents als llocs de treball, fins que vàrem localitzar a tothom.

Al migdia ja teníem coneixement a partir de molts mitjans informatius que la policia havia comunicat que probablement no era ETA. Estàvem a tres dies de les eleccions generals en què Rajoy substituïa Aznar al capdavant del PP. Les enquestes que es coneixien, però, ja no es podien publicar, situaven Zapatero molt a prop de Rajoy. Llavors el PP va construir una gran mentida sobre l'autoria de l'atemptat per interessos partidistes quan encara s'anaven comptant cadàvers. La va desmuntar la realitat , aprofitant-se'n sense manies el PSOE, que va acabar guanyant les eleccions.