19 de març de 2019
19.03.2019
Diari de Girona
DOLORS VILAGRAN · Mare

«Ens ha tocat el pitjor de la vida, el caos absolut»

Apassionada des de sempre per la literatura, és ara que Dolors Vilagran s'ha decidit a escriure «Quan la pell parla», on explica les vivències des que el seu fill Gerard, ara té 44 anys, va patir una encefalitis als pocs mesos de vida

18.03.2019 | 23:57
«Ens ha tocat el pitjor de la vida, el caos absolut»

Tenir un fill així és més dolorós perquè va néixer completament sa?

Si ho saps d'abans, encara que sigui dolorós que neixi malament, ho esperes i et prepares. Però si d'avui per demà el nen queda malament, és una galleda d'aigua que et cau a sobre. Quedes sense esma, sense respiració. El metge ens va dir: «Té encefalitis. Més valdria que».

Que... morís?

És clar. Imagini. I va ser per un error mèdic d'un metge anterior. En Gerard estava malalt i li va receptar una dosi massa elevada d'un medicament.

Guarda rancúnia a aquell metge?

Fa 44 anys ningú gosava enfrontar-se a un metge, ara és molt diferent, ara la gent ho posa en mans d'advocats i fins i tot en treu diners. Cosa que no trobo gens malament, perquè aquests nois amb aquesta minusvalidesa fan gastar molts i molts diners. Jo només pensava a salvar el que pogués del cervell del meu fill.

Ja, però: rancúnia?

Mmmm... sí. El mateix medicament advertia que en dosi inadequada podia provocar encefalitis. Què va fer, aquella persona? Però penses més en el fill que en el metge que ho va provocar.

En aquests 44 anys cuidant en Gerard ha tingut ganes de llançar la tovallola?

Sovint m'he dit «ja no puc més», però mai he volgut llançar la tovallola. La consciència no m'ho hauria permès. A l'inici, quan no sabíem si se'n sortiria, jo li deia a cau d'orella «aguanta, que jo et faré feliç». Ho he promès, ho seguiré fent per sempre. Però hi ha moments duríssims.

Mentalment o físicament?

Mentalment, físicament i econòmicament. És el caos absolut, ens ha tocat el pitjor de la vida.

Al llibre explica que el neuròleg que el va diagnosticar li va advertir que en Gerard seria sempre més «de llit, farinetes i baves». Quina duresa, no?

Amb el temps he pensat que si jo fos metge, hauria dit el mateix. Perquè els pares anem obcecats, i a mi em veia molt llançada, creient quasi en miracles. Em va fer tocar de peus a terra. Ens va dir també «No us hi gasteu diners».

Però se n'hi han gastat.

N'hem gastat molts. I molta paciència, i molts esforços físics.

I si aquesta situació li toca a algú sense recursos?

No m'estranyaria que fessin algun disbarat. Jo he vist un jove mal assegut perquè els seus pares no tenien diners per comprar-li una cadira en condicions. N'hi ha per anar amb una pancarta davant de tots els polítics.

Què serà d'en Gerard quan vostè i el seu marit no hi siguin?

Aquesta és la gran preocupació de tots els pares que es troben en situació similar. Ho tenim tot preparat: tutors, testament vital... Però com a casa i la família, res.

Com seria vostè si no hagués patit aquesta situació?

Soc molt activa, hauria fet moltes coses, a la vida. Però no aconseguir segons quines fites m'hauria sabut greu, mentre que si ara no arribo a algun lloc, no m'importa. En Gerard m'ha fet adonar que les coses són com són, t'encomana una manera optimista de veure les coses senzilles. He adquirit valors que no tindria.

Què és la vida?

La vida... A mi em va anar molt bé fins que va arribar aquest fill, la vida era meravellosa, tot ho volia, tot ho tenia. Després, amb aquest sotrac, vaig veure que la vida és traïdora. No hi ha dret que hi hagi gent a qui tot surt bé, i d'altra a qui res surt bé. Penses «què has fet, per merèixer això?». I també «si hi ha un Déu, com ho arregla?»

Hi ha un Déu que ho permet?

Algú ha creat aquest univers. Però un Déu bo, a mi no em lliga. Potser llegeix això algú que té fe, i no li agrada. Però no sé què pensarien si es trobessin en la meva situació.

Aquestes coses fan perdre la fe?

És clar.

Troba motius de felicitat, en la vida?

Oi tant. La felicitat és en Gerard, estar amb ell a qualsevol lloc. Quan he estat desesperada, he posat en un costat de la balança totes les desgràcies, i en l'altre, en Gerard. I pesa més en Gerard. Ara bé, sempre hi ha la llaga oberta i la llàgrima a punt. Encara ara.

Encara plora?

Moltes vegades.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook