26 de març de 2019
26.03.2019
Diari de Girona
Joredi Cabré - escriptor

«Ser Déu mai no ha sigut fàcil, perquè no pot ser un caprici»

26.03.2019 | 21:09

Jordi Cabré va guanyar el Premi Sant Jordi amb «Digues un desig», novel·la que és alhora un joc de miralls: un escriptor descobreix que el llibre més venut per Sant Jordi és la seva autobiografia... escrita per algú altre

Quina importància li dóna a qui ven més per Sant Jordi?

No dono importància qui ven més. Dono importància a què llibres que han estat reconeguts, venguin poc.

És gaire pesada la gent que vol dedicatòries?

No són gens pesats, només que costa trobar una fórmula imaginativa per a tothom. Sort que no em falta imaginació.

Té temps de ser original o «Espero que t'agradi» i avall?

Si hi ha la persona a davant, ho faig mínimament original. Ara, si és un encàrrec d'unes quantes dedicatòries per a una llibreria, admeto que aleshores...no gaire.

Ho he descobert fa poc, això de les dedicatòries a l'engròs, per a llibreries.

Jo tampoc ho sabia. És possible que sigui un reclam, i ho entenc. Però prefereixo que em demanin d'anar jo a la llibreria a signar presencialment, no em costa res. No veig per què ho hem d'evitar.

Si per Sant Jordi el titllessin d'autor mediàtic, s'enfadaria com la Rahola?

No m'enfadaria, només que en el meu cas seria bastant incomprensible. Abans vaig escriure i després he participat en algunes tertúlies, no pas al revés

Si es trobés que algú escriu la seva autobiografia, què voldria que destaqués?

Voldria que hi sortís una persona que a vegades té el dilema de si és més important la cultura o el país. Encara no l'he resolt. Autobiogràficament això és el que més em marca.

Que algú li escrigui l'autobiografia deu ser com quan li pregunten: «què hi ha de vostè en aquest llibre?».

Normalment sempre hi ha una part de mi en les novel·les que escric. A «Digues un desig», és bastant explícit.

Què hi ha de vostè en aquest llibre?

El protagonista té una crisi d'identitat, de pensar «qui sóc jo?». Vaig creure que encara que jo no fos el protagonista, havia de fer que se m'assemblés. De tal manera que crea certa confusió al lector, una confusió volguda.

Comença igual que la Bíblia: «Al principi, Déu va crear el cel i la terra». Tot està a la Bíblia?

Jo poso la Bíblia com a exemple d'una gran creació. La Bíblia tant té elements de ficció com científics, però si no et creus almenys una mica que Jesús ha ressuscitat, llegir la Bíblia és un rotllo. El novel·lista crea, o sigui que és un Déu. Però intenta ser un Déu responsable, o sigui que explica les coses amb coherència, bellesa, certa gràcia... i això ja no és tan fàcil.

Mai ha sigut fàcil, ser Déu.

No ho ha de ser, no pot ser un caprici. Està molt bé pensar que l'univers surt d'un esternut, però posats a crear, millor fer-ho amb tècnica i sobretot amb amor.

Anant a una pregunta subjacent a tot el llibre: la gent viu de debò?

Penso que sí, en la mesura que tothom té ficcions, il·lusions, somnis. Posem per cas aquesta aventura de la independència de Catalunya que tots hem viscut.

Això que no se sap si va existir?

Exacte. Hi ha persones que d'aquesta il·lusió en diuen esperança o somni, i d'altres que en diuen mentida. Jo sóc dels de l'esperança, sóc optimista. Si no anem per aquest camí, aleshores Catalunya no és una nació, ja que no ho diu cap article legal enlloc. Prefereixo una vida on la gent tingui il·lusions, abans que una vida escèptica.

Digues un desig.

Quina pregunta més cabrona m'acaba de fer. Un desig íntim, polític...?

Vostè mateix.

Mmm... Desitjo que Catalunya sigui allò que desitgi ser.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit