30 de març de 2019
30.03.2019
Diari de Girona
MAZEN MAAROUF · Escriptor

«Minuts abans de morir, es pot fer una broma»

L'escriptor palestí Mazen Maarouf, autor entre altres del celebrat recull de relats «Acudits per a milicians», plens d'humor absurd, és a Olot, on participa en el festival MOT de literatura

30.03.2019 | 00:47
«Minuts abans de morir, es pot fer una broma»

Viu entre Beirut i Reyjavik. Això és com tenir un peu al cel i un l'infern?

És una situació molt metafòrica, perquè jo tinc des de ben petit un conflicte d'identitat, ja que vaig néixer com a refugiat palestí al Líban. Sempre m'he preguntat quant tinc de libanès i quant de palestí, i soc incapaç de precisar el percentatge que tinc de cada cosa. Ara em passa el mateix entre Islàndia i el Líban, són identitats molt diferents. Intento preguntar-me: quant tinc jo d'islandès? I crec que la resposta, ara mateix, és zero.

Però ho porta bé, intueixo.

És molt interessant la diferència que hi ha entre la cultura islandesa i la libanesa. M'alimento de totes dues, cosa que m'enriqueix els pensaments i idees.

Veure de petit la violència de tan a prop marca per sempre?

Sense dubte t'afecta la vida. Perquè et du a esforçar-te a no ser violent, agressiu, ni repulsiu.

L'humor és una vàlvula d'escapament?

Faig servir l'humor per ser menys dramàtic, ja que essent palestí tinc tendència a ser-ho. Si reflectís aquest dramatisme en l'escriptura, seria avorrit. L'humor et dona una mirada diferent, fa que les coses siguin menys sagrades. Si expliques amb humor el que l'autoritat intenta instaurar, aconsegueixes que perdi el seu propòsit.

Ben vist.

També utilitzo l'humor per ser honest amb la gent que vivia amb mi a la guerra. Vivíem en barraques i mentre ens bombardejaven, la gent feia bromes. Si vius una guerra, potser moriràs, però minuts abans de morir, es pot fer una broma.

Anem al llibre: tots els nens volen que el seu pare sigui un heroi?

D'alguna manera tots els nens esperen que el seu pare sigui un heroi. El meu pare va ser un heroi per mi, però no per a la gent, i és cert que jo hauria volgut que fos un heroi més públic. Però tots els pares, alguna vegada, es converteixen en herois per als seus fills, encara que sigui només un moment.

Què sap de toros un palestí que viu a Islàndia?

En sé força! M'interessen no tant per fer de torero (riu) com per entendre per què hi ha gent que s'hi dedica. Em crida molt l'atenció, per tràgic, que la gent comenci a aplaudir just quan el toro cau ferit de mort. Al Líban, la violència era per tot, la gent era molt violenta. I la violència crida la violència. Per això, el meu protagonista vol ser torero per poder marxar del país i ser famós. I sobretot, ser estimat.

S'ha hagut de passar mai cinc dies refugiat en un cinema?

La veritat és que sí, al Líban durant la guerra fèiem servir el cine de refugi. El relat es basa en un fet real. Jo tenia cinc anys, a fora estaven tirant bombes, i recordo que el que més por em feia a mi, eren l'escenari i les cortines.

No sé si es basa també en un fet real, el relat d'aquell noi que explica que la seva xicota «un dia em va dir que li ensenyés la cigala».

Ha, ha. És cert... que surt al llibre.

La noia diu que és per saber si està ben dotat. Creu que la mida importa?

(Riallada) L'important és el motiu pel qual la faci servir. El tema del macho (sic) es tracta molt al llibre perquè és un concepte molt present al Líban, allà s'ensenya a demostrar la masculinitat i tenir la cigala llarga. Vam començar a conèixer la guerra al mateix temps que descobríem el sexe. Per oblidar la guerra, va néixer una mena de guerra secreta entre nosaltres: a veure com la tinc jo i com la tens tu. Al final, però, és una qüestió de compatibilitat i harmonia entre dues persones.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook