07 de abril de 2019
07.04.2019
Diari de Girona
el boulevard

El dia de demà

La ficció i les pel·lícules sobre el canvi climàtic no s'allunyen gaire de les situacions extremes que estem coneixent

07.04.2019 | 06:00
El dia de demà

A finals de gener va arribar al despatx una convocatòria per una convenció professional a Chicago. Esperaven que algú hi assistís. Així ho vaig fer unes setmanes després. La qüestió és que mentre arribaven els detalls del viatge, Chicago estava literalment gelada i alguns m'insinuaven que potser m'ho hauria de repensar. Els informatius oferien imatges del llac Michigan convertit en un mar gelat amb curioses formacions gairebé artístiques, però sobretot eren les notícies. S'havia decretat el confinament de la gent a les cases, recollint del carrer totes les persones sense sostre. Estem parlant de temperatures com a mínim de -30 graus i sensació tèrmica, ateses les ventades polars, de -40.
Es calculava que era difícil resistir a l'exterior més d'un quart d'hora si no anaves guarnit com un astronauta. La contracció dels vasos sanguinis obliga a fer que el cor bategui a tanta velocitat que en poca estona es produeix un infart. Després acabes com una rodella de lluç Findus a la secció dels congelats del súper. Chicago era el centre de la notícia perquè és la tercera ciutat dels Estats Units i perquè la seva situació geogràfica la feia especialment vulnerable però l'onada de fred va afectar bona part dels estats propers i el centre del Canadà.
Quan unes setmanes després jo em desplaçava a Chicago, la situació era ben diferent. Em va fer sol. Va ploure només unes hores i ben equipat resisties perfectament els pocs graus de què gaudíem, però sempre sobre zero. A l'hotel els empleats m'informaven d'algunes situacions viscudes poc temps abans. De com ells mateixos i els pocs clients de l'establiment, atès el tancament que es va produir de l'espai aeri i l'aeroport O'Hare, acabaven cercant algunes distraccions. Per exemple, deixar un tros de pa, de pizza o un got d'aigua a la porta del carrer i comprovar com físicament s'anava congelant i cristal·litzant. Es demanava que si s'havia de sortir necessàriament a l'exterior uns minuts ni es parlés o respirés massa intensament. S'explicava quantes peces havies de dur a sobre. I fins i tot que no portessin joies o metalls perquè és el primer que es congela.
La realitat i la ficció no són gaire llunyanes. Un poble dels voltants va ser declarat oficialment congelat i el conserge de l'hotel, un anglès de Liverpool seguidor del Barça, em relatava com, essent voluntari, ajudava els bombers i la policia a recollir gent del carrer i dur-los a l'United Center, el pavelló dels Chicago Bulls (per cert, com vaig comprovar personalment durant la meva estada una ombra del que fou el gran equip de la NBA en temps de Michael Jordan). Algunes persones no pogueren ser localitzades i protegides. Moriren congelats. Com passava a la pel·lícula El dia de mañana de Roland Emmerich. Hi havia un temps en què amb el meu nebot Jordi, de petit, no ens perdíem cap film de catàstrofes i aquest n'era una joia pels seus efectes especials. Un seguit de fets meteorològics connectats produeixen una glaciació de l'hemisferi nord i la gent es congelava només sortir al carrer.
Aquesta onada de fred ha estat analitzada pels científics i donen diferents explicacions de com en canviar la velocitat de corrents d'aire polar a l'estratosfera es plegava com un acordió i acabava a latituds inhabituals més al sud. El que et deixa glaçat, mai millor dit, és que alguns experts ho connectaven amb diferents esdeveniments de mesos abans com uns corrents d'aigua insòlitament calenta a les costes africanes. Vaja, la història de la papallona que acaba provocant un huracà. L'escalfament global i el canvi climàtic. L'imprudent president dels Estats Units, Donald Trump em feia befa via Twitter el mateix dia en què es glaçava Chicago: «On estàs canvi climàtic, que t'estem esperant? Torna aviat que tenim fred».
A aquest mateix diari podem llegir molt sovint notícies sobre com aquesta evolució climàtica afecta el territori més proper. Hem comprovat com els dies del darrer Nadal a Girona voltàvem pels carrers per sobre dels 20 graus positius o de com al febrer a Das a la Cerdanya arribaven una matinada als -20 graus. Sense anar massa lluny, vaig ser a Còrdova un dia abans que aquesta ciutat assolís el rècord espanyol de calor amb 43 graus de termòmetre (la sensació era encara superior). Semblava que t'anaves fent per dins, allò que en diuen els xefs la cocció lenta. Tot va en la línia que lentament hi ha canvis. Que Déu ens agafi confessats. De moment, a Chicago, aquelles fantàstiques peces de carn tan característiques de la seva gastronomia anaren baixant, a raó d'una per dia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook