«Pel preu d'una orquestra Begur té cinema tot l'any»

Ha tingut una vida de pel·lícula?

L'estic tenint. Ara el que em queda és molta nostàlgia. M'he hagut de jubilar per circumstàncies de la vida, perquè ara faré 69 anys i a les administracions hi ha un temps màxim pel qual et pots passar dels 65 a l'hora de jubilar-te. Si per mi fos, hauria continuat molt més temps. Per exemple, m'hauria agradat esperar la meva dona, a qui li queden un parell d'anys. Ella feia de taquillera, però com que jo he deixat el cine, també ho va fer i segueix treballant a l'Ajuntament amb d'altres tasques.

Quants cops ha anat al cine des que es va jubilar?

Cinc. No més. No sé com tallar la nostàlgia que sento, dubto entre no anar al cine o anar-hi cada setmana. Ep!, que una cosa és anar al cine a veure una pel·lícula i l'altra és treballar-hi. A mi el que m'agradava era treballar al cine, parlar amb la gent, interessar-me per si els havia agradat la pel·lícula... Jo tenia cura de tot, de la programació, del manteniment, de fer d'operador, d'acomodador... Sap que per a mi el cine de Begur és el que té millor so de tot Girona? Ara, com a espectador, hi vaig quan hi ha un títol interessant. He vist Cinema Paradiso, el dia de l'homenatge; Green Book, Yuli i una comèdia francesa.

Li va costar dormir després de rebre divendres l'homenatge?

Sí. Em costava dormir ja des que vaig saber que em farien l'homenatge. Em van enredar com un xino. Ho vaig saber dos dies abans. No em vaig voler preparar res. Vaig pensar, mira tu, que surti el que surti. I aquella nit, un cop ja havia passat tot, eren les 4 de la matinada i encara no dormia. Quan no hi estàs acostumat aquestes coses creen nerviosisme. Tota la gent que va venir la coneixia, era el públic de sempre.

Qui va al cine, avui, a Begur?

Pràcticament sempre hi van els mateixos. Tenim molta gent de segona residència. Molts d'aquests espectadors que aquí sí que venen, a Barcelona, no van al cine. Això sí, a Begur les pel·lícules arriben dues o tres setmanes més tard, però ja els va bé. A Barcelona ni s'ho plantegen; en canvi, quan estan de cap de setmana, sí que hi van, al cine. De Begur també tenim gent i quan hi ha una pel·lícula molt bona fins i tot en venen de Torroella o Palafrugell.

Què és el que més troba a faltar?

Estic passant una jubilació una mica fotuda. Ara els caps de setmana estic alliberat i puc estar amb la família, que ja em va bé. El problema és de dilluns a divendres. Trobo a faltar tot el moviment que em comportava la feina al cinema.

Quina és la pel·lícula de la seva vida?

Cinema Paradiso. No és la pel·lícula de la meva vida, però és la que més la reflecteix. Potser en un 60 o 70%. Un altre títol que em va marcar molt va ser Titanic; la vaig veure a Girona, als Lauren. Més tard la vam fer a Begur i va ser un gran èxit, com també El rei lleó. Els petits no podem pagar el que demanen les distribuïdores per un film d'estrena. Et poden demanar un 60% del percentatge de taquilla però també t'exigeixen un mínim, posem per cas, de 3.000 euros, i si no hi arribes, l'has de pagar igualment. Per això les estrenes triguen més.

Què aporta a Begur un cinema?

És cultura. Fa anys havíem tingut superàvit. Amb tres o quatre mesos a l'estiu es recuperava el que es perdia a l'hivern. Però el cine va anar baixant i ara estem mancats d'espectadors perquè han sortit moltes coses noves i als joves se'ls en fot si veuen una pel·lícula al mòbil, i malament. Begur perd amb el cine el que pot valer una orquestra, posem per cas, uns 12.000 euros. L'orquestra et farà sardanes, concert i ball un dia. Nosaltres estem donant cultura tot l'any, de gener a desembre, amb aquests diners.