El cronista oficial Enric Mirambell recordava en un dels seus escrits que les processons de Setmana Santa a Girona van deixar de sortir l'any 1932 no només perquè l'ambient era poc favorable degut a la situació política del país, sinó perquè tampoc entusiasmaven a la major part de l'estament eclesiàstic gironí. Malgrat la bona voluntat dels confrares de la Puríssima Sang i de la Passió i Mort que s'esforçaven per mantenir la dignitat de les celebracions, el cert era que en aquell temps «ja havien perdut bona part de la seriositat i del recolliment que les havien caracteritzat». Naturalment, va ser després de la guerra, amb el bisbe Josep Cartañà reintegrat a la diòcesi després del seu forçat exili a Perpinyà, quan ja es van començar a restaurar les tradicions religioses, tot i que, segons sembla, el prelat temia que l'excessiva exteriorització de la celebració pogués afectar el seu veritable sentit.

La represa de la celebració va suposar també la fundació del nou maniple dels Manaies de Girona, tota una institució de llarg recorregut històric, ja que, segons el treball de Joaquim Alegret i Santiago Pérez Moratones, consta que aquests obrien per primera vegada la marxa del seguici processional l'any 1751, tot i que és molt possible que la figura del soldat romà o manaia ja existís amb anterioritat a aquesta data. La continuació dels actes litúrgics i la processó del Divendres Sant l'any 1940 van suposar també la fundació del nou maniple i la determinació dels seus 26 fundadors de concórrer a la processó d'aquell mateix any.

Temps després es va decidir desfilar també el Dimecres Sant amb motiu del lliurament del penó al pendonista d'honor, una tradició que persisteix en l'actualitat i que reuneix un nombre molt considerable de gironins durant tot el seu recorregut. Enguany, la Confraria de Jesús Crucificat-Manaies ha atorgat aquest homenatge a títol pòstum a Mn. Enric Pèlach i Feliu en reconeixement a qui fou el primer consiliari de l'entitat amb motiu del 75è aniversari de la creació de la secció de vestes dels Manaies, un grup de penitents que van desfilar per primera vegada l'any 1944. El penó el portarà el nebot i confrare Francesc Pèlach i Buson.

Si no hi ha res de nou, aquest any veurem desfilar també alguna dona entre els homes que conformen el capítol dels Manaies. Després d'una polèmica que ha durat un parell d'anys, finalment la junta de la Confraria ha decidit obrir les portes a la presència femenina entre tant d'home armat. Convé remarcar que ara fa justament trenta-un anys que una dona, en aquest cas M. Carme Ribas i Mora, fou també la primera a portar el pendó de la Confraria, una efemèride que ella va deixar escrita en un llarg poema on destacava l'estimació per la ciutat, el sentiment del gironí davant el picar de les llances, l'alegria de veure Sant Lluc restaurat bo així com el seu profund agraïment per l'honor i la distinció: «Va ser un dia inoblidable/que guardo en el fons del meu cor».

Després del pregó, que en aquesta ocasió ha estat a càrrec del periodista gastronòmic i exrelator de l'Any del Xuixo Salvador García-Arbós, s'obren uns dies que no són de recolliment, com ja temia el prelat de la diòcesi en els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, ja que les ànsies de festa i divertiment han superat amb escreix el recolliment i la devoció cristiana de temps passats. Ara la processó del Divendres Sant a Girona és com tantes altres d'arreu del país, un esdeveniment lúdic, atracció de turistes, curiositat. Enguany, però, els forasters que ens visitin i arribin a la ciutat amb bus, ho faran amb la penitència afegida d'haver de caminar 1,5 quilòmetres si volen presenciar el pas rítmic dels Manaies picant amb les seves llances les llambordes de la ciutat. I encara... «Deo gratias!».