Dilluns passat al vespre, amb dos dels meus nebots, érem al restaurant Kosmos d'Hèlsinki. Una aturada recreativa abans de retrobar-nos tota la família, camí a Rovaniemi, on la meva neboda Paula fa l'Erasmus. Mentre ja gaudíem del cèlebre steak tartare del restaurant (la mateixa recepta des de 1924) el cerimoniós cambrer, fins aquell moment un model perfecte de finès: auster, poques paraules i cerimoniós quan calia, es va acostar a la taula. Gairebé a cau d'orella va dir-nos: «Sempre més podran explicar que van provar el nostre steak tartare el dia que es va cremar Notre-Dame de París».
Camí de l'hotel dubtava de si el cambrer gaudia d'un humor negre local indetectable. Tenia raó quan situava el foc de París al nivell dels esdeveniments que recordes on ets quan succeeixen. Penso en l'atac a les Torres Bessones de l'11 de setembre de 2001. Aquell migdia dinava amb un farmacèutic mallorquí i un industrial gironí a Port Portals. El propietari del restaurant ens va dir: «Passeu a la cuina i mireu la tele perquè si us ho explico, no us ho creureu». Érem a l'illa perquè, sis hores després, el Reial Mallorca debutava a la Champions League. Jo em cuidava del contracte televisiu i el meu interlocutor habitual, un americà que treballava per la UEFA, em va dir d'anar-hi. Va estar assegut al meu cantó tot el partit en estat de shock.
Vèiem passar un avió cap a l'aeroport de Son Sant Joan i el miràvem de reüll atemorits. Macron va fer el que s'espera d'un president de la República Francesa. Un discurs de grandeur, dirigint-se al país i al món, de repte per la reconstrucció i de dignitat nacional davant la fatalitat. A França tenen molts problemes des de fa molt temps: des de com pagar un estat descomunal, a la fractura social de l'emigració o la violència. La violència que hi ha als carrers de França els caps de setmana deixa en anècdota l'aldarull més greu que s'hagi viscut al procés català.
Però el món estava pel que estava, commocionat. Les flames en directe. Amb dificultats s'havien reunit en els darrers anys 12 milions d'euros per restaurar una Notre-Dame en un estat penós i constants crides de seguretat i perill d'incendi. Era el monument més visitat de França. Hi havia tantes cues que voldria destacar el cas del palafrugellenc Joan Cortey que va aprendre a entrar a Notre-Dame quan volia per la porta dels que van a escoltar la missa. En poques hores van aparèixer 1.000 milions d'euros de donacions i Macron va proclamar solemnement que en cinc anys estaria restaurada. Vaja, donant per fet un retard, al final del seu segon hipotètic mandat. Qualsevol regala la inauguració d'una catedral.
Cinc anys! Els mateixos que varen caldre per reconstruir el Liceu. No sabem encara què ha passat exactament a París. Però al Liceu sí. Bé, més o menys. Sembla que es reparava un teló d'acer tallafocs a l'escenari quan unes guspires d'unes soldadures prengueren el cortinatge. En poques hores allò era un esquelet. La situació prèvia del Liceu era lamentable. Ni els veïns acceptaven el pla de reforma ni les institucions acceptaven tancar un parell d'anys el teatre. Com a Notre-Dame.
Les funcions es feien amb un camió de bombers al teatre preparat per intervenir. Deu dies abans del foc el visitarem per anunciar unes retransmissions. Dinarem al Cercle del Liceu amb l'escriptor Terenci Moix, que en seria comentarista. Un cop dinats, ens ensenyaren les entranyes del Liceu. Tot de fusta, un polvorí! Abans d'accedir-hi, Terenci, fumador compulsiu, va encendre un Ducados. Eren altres temps! Un operari va venir darrere seu amb un extintor: «Terenci, apagui la cigarreta que ens crema el teatre!»
La sentència del judici per l'incendi fou absolutòria, sense trobar responsables malgrat que va concloure que el Liceu hauria d'haver tancat les portes anys abans. L'endemà de l'incendi es reuniren propietaris, institucions i patrocinadors. Decidiren refer el teatre exactament com era. Es posaren 150 milions d'euros i el 7 d'octubre es reobria el Liceu sense cap gala especial: El Turandot de Puccini, que era la següent òpera programada abans del foc. Així anaven les coses llavors a Catalunya. El famós oasi. Ràpid i sense demanar ni donar explicacions. Aquell dia només a Quim Monzó se li podia ocórrer al seu article de La Vanguardia recordar-se del soldador a qui se li va escapar l'espurna i reclamar per a ell dues entrades per a la inauguració. I és que mercès a aquella minúscula espurneta per fi teníem un teatre en condicions.
