28 de abril de 2019
28.04.2019
Diari de Girona
el boulevard

Ofici d'alcalde

Quim Nadal, 40 anys després de la seva elecció, reviu en un llibre algun dels episodis més significatius del seu mandat

28.04.2019 | 06:00
Ofici d'alcalde

Quim Nadal, alcalde de Girona durant 23 anys (1979-2002) acaba de publicar Històries d'alcalde. És un recull de fets, anècdotes, coneixences, etc. dividides en breus capítols. Semblin petites facècies quotidianes o fets molt rellevants són prou significatius per conèixer les interioritats del mandat més llarg que ha conegut la ciutat. A més en uns anys qualitativament intensos pel canvi radical del país, de la societat i del món. A l'epíleg del llibre escriu Joaquim Nadal que és gairebé impossible deixar de veure la ciutat com alcalde quan es deixa de ser-ho. Sobretot quan ell en feu ofici en el sentit artesanal de la paraula. Ofici d'alcalde.
Quan Joaquim Nadal va deixar l'alcaldia per encetar una important etapa institucional a la vida política catalana el 2002, Girona ja era una altra. No es tractava que s'hagués girat el mitjó sinó que virtualment la ciutat havia estat refundada. D'això en fa ja 17 anys. Tant pels que han viscut el temps del Nadal alcalde com per la gent més jove, el llibre és amè i molt recomanable. Aquesta gent més jove probablement haurà escoltat ja coses sobre la forta personalitat de l'alcalde i fins i tot de l'anomenat nadalisme, afavorit per les successives majories absolutes que va assolir. Per uns, la capacitat de seduir, mercès a un estil personal de gran proximitat i una dedicació indiscutible a amples sectors de la ciutat fins i tot alienes a la ideologia per la qual es presentava. Per altres, una rotllana sectària, cada cop més grossa, on si no ballaves al ritme que marcava l'alcalde quedaves fora de tot. Crec que, avui, que ja és història sense hipòtesi alternatives aplicables, crec que ha quedat consensuada a la ciutat una satisfacció general amb el seu mandat. Desvetllaré una única història de les que ­apareixen el llibre però que crec que és molt explicativa de l'estil de l'alcalde Nadal. El juliol de 1989 es va enterrar Juli Lara, un conegut i prestigiós empresari hoteler i de la restauració de la ciutat. L'església del Mercadal era plena de gom a gom. Fins i tot es va disposar d'una primera filera de bancs per a les autoritats, entre elles l'alcalde Nadal.
En plena missa va entrar una persona que alguns sabíem que patia malauradament problemes psicològics i de marginalitat. Ben decidit es va asseure al banc de les autoritats. Quan va arribar el moment de la comunió, va agafar l'hòstia consagrada, la va guardar a la butxaca i va marxar.
El mossèn va aturar la missa per anar a trobar Quim Nadal. L'alcalde havia de fer alguna cosa, ho havia d'arreglar. I Quim Nadal va sortir al carrer darrere d'ell després d'interrogar-lo respecte als seus propòsits i el va obligar a combregar davant seu. En aquesta anècdota hi ha condensada l'essència que permet entendre com gran part de la ciutat veia i entenia l'alcalde Nadal. Primer perquè hi era. Però també perquè s'entenia que era la persona a qui dirigir-se en una situació d'urgència i no pas a una altra. Finalment perquè es confiava a plenament en què trobaria una solució acceptable i seria capaç d'exercir l'autoritat en el grau que fos si calia.
Essent un aprenent de periodista amb 19 anys vaig assistir el 19 d'abril de 1979 a la sessió constitutiva de l'Ajuntament escollit a les primeres eleccions democràtiques després de la guerra. El diari em va encarregar que en fes un recull d'anècdotes. El dia següent sortia publicada una foto amb Nadal davant i al fons Ricard Dalmau donant-me els folis del seu discurs. Dalmau, catalanista convergent, represaliat, combatent republicà feu un discurs molt emotiu. Era el president d'edat amb 65 anys, amb el recordat Jaume Curbet de secretari, amb només 26. Joaquim Nadal en tenia 31 i fou escollit alcalde amb els vots del PSC, CiU i PSUC. Amb la sensació compartida de viure un altre dels moments històrics propis d'aquells anys. I tothom tan jove!
Quan em van fer director d'aquest diari (1987-1989) vaig assumir que amb l'alcalde podria continuar mantenint la nostra bona relació personal però hauria de guardar una certa distància. L'empresa, en tot moment, em va donar absoluta llibertat. Però a la ciutat també hi havia molts discrepants amb Nadal. Crec que aquest respecte mutu va funcionar i fou bo per al diari i per a la ciutat. Amb els anys aquesta relació s'ha fet més propera. Molt especialment al voltant del Girona FC, ara en hores d'angoixa, que compartim molt sovint a Montilivi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook