40 anys després que la fàbrica Grober deixés la ciutat de Girona per instal·lar-se a Bescanó, l'Ajuntament va decidir col·locar una placa commemorativa en record de les persones que varen treballar-hi durant el període 1890-1978 en què va estar en funcionament. Un detall ple de simbolisme que venia a culminar un vell acord de cessió de fons emparaulat entre el gerent de la Grober, Magí Borrell, i l'alcalde Joaquim Nadal, segons el qual calia retre aquest homenatge als milers de persones que havien fet possible la creació i el funcionament d'aquesta emblemàtica empresa tèxtil gironina.
Una factoria on el 80% dels seus treballadors eren dones. És clar que, com explica Xavier Carmaniu en el seu treball de recerca D'invisibles a ciutadanes, en aquells temps, després de la Guerra Civil, ben poques opcions hi havia. «O la Grober, o servir», com diu senzillament una de les persones entrevistades per l'autor en aquesta publicació. Es treballava per torns, el més nombrós començava a les 8 del matí fins al migdia i continuava després, des de les 2 fins a les 6 de la tarda. Moltes de les treballadores anaven a preu fet, és a dir, cobrava més qui aconseguia més quilos de botons al llarg de la jornada, la qual cosa generava no poques controvèrsies i daltabaixos en els processos productius. Amb tot, però, a banda de les característiques pròpies d'una determinada manera de concebre la lògica industrial, val a dir que just després de la represa de la fabricació, l'any 1945, la Grober es va reconstruir gràcies a l'empenta de Miquel Soler Vernet i, posteriorment, va iniciar una destacada tasca social implantant no només una guarderia per als fills i filles de les treballadores que solia acollir una mitjanada de 100 criatures al dia, sinó que també disposava de menjadors per a les persones amb dificultats per fer l'àpat a casa seva. Més endavant va crear la secció cultural Orfeó Cants de Pàtria, que durant un bon temps va dirigir el músic i compositor de sardanes Josep Baró i Güell, substituït posteriorment pel mestre Rogelio Sánchez. També va crear una escola d'ensenyament primari que si bé inicialment duia el nom de L'Ateneu en record de l'associació que va presidir Carles Rahola, amb el franquisme imperant se li va canviar per Fomento de Cultura, tot i que la mainada que hi estudiàvem sempre vam anomenar-la l'Ateneu, un centre educatiu modèlic gràcies a un personal docent de gran vàlua que va deixar indeleble petjada en molts alumnes del centre que encara fem trobades anuals en dinars de germanor.
La Grober ha cedit a l'Ajuntament màquines de trenar, de fer botons, matrius, eines i una valuosa col·lecció de documentació i fotografies que, segons va explicar en el seu moment la directora del Museu d'Història de Girona, Sílvia Planas, «servirà per aprofundir en el projecte d'un espai dedicat a explicar el treball del tèxtil, tant artesanal com en temps de la industrialització, amb la incorporació de les històries de vida de les dones obreres de la Grober com un dels elements principals». Un repte important que servirà per contextualitzar el paper de les dones en el seu conjunt a la societat gironina, una mancança evident en la historiografia passada i recent llevat, és clar, de rellevants individualitats com Antònia Adroher, Emilia Xargay o Aurora Bertrana que, a parer de l'autor Xavier Carmaniu, «són punts d'un iceberg que encara es manté ocult». Les dones van ser un element clau en el procés de desenvolupament d'una ciutat on el gris ho ensenyoria tot, van formar part de la història viva d'una Girona d'homes que, en un moment donat, van tenir clara la seva opció: «O la Grober o servir». Avui, la memòria de la fàbrica tèxtil és al Museu i una placa ens recorda aquells que van fer-la possible.
