Li ha costat trobar un lloc per rodar a les comarques de Girona sense que es vegi enlloc cap llaç groc?

Que consti que no els hem tret (riu). Jo ja tenia la idea d'un lloc així, d'autopista. Perquè els personatges parlen del malament que es menja a les autopistes. Si hi hagués hagut llaços, haurien sortit.

Tan malament es menja a les autopistes?

Jo sí. L'única cosa bona dels restaurants d'autopista és que tenen iogurt El Pastoret. A pocs altres llocs n'hi ha.

Observo que la major part del seu equip són dones.

Potser té raó. Sóc de les primeres directores de cinema que ha treballat amb directores de fotografia, ajudants de càmera també dones, i amb moltes dones en general com a caps d'equip. M'hi sento còmoda, però el cert és que em sento còmoda amb tothom que sigui responsable.

No l'he vist a la relació de nous guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

Ja la tinc, me la van donar farà uns 15 anys. Jo era a Tòquio quan les lliuraven i la va recollir el meu pare, de mans d'en Pasqual Maragall.

Ara li donarien?

No, ara no me la donarien. I si me la donessin, potser no l'acceptaria. És una mica trist, només serveix perquè quan et mors, tinguis una esquela a La Vanguardia. Això ho diu la gran Sardà, que en una mostra de coherència la va rebutjar. Però crec que també ha de ser maca una esquela que digui «Va tornar la Creu de Sant Jordi».

Continua essent una botiflera?

No hi ha més remei. Jo no voldria, és la societat, que m'hi obliga (riu).

Aquí no haurà trobat llaços, però ja veu que han arribat fins a Mauthausen, en un acte d'homenatge a les víctimes.

És que jo... el pare de la meva parella, jueu i hongarès, va estar a dos camps de concentració. I un oncle meu va estar a Argelers. Tinc molt propera l'experiència dels camps de concentració. Aquestes comparacions... demostren no entendre la història i sobretot, no voler entendre-la. No tenen cap sentit. I això que intento desconnectar de l'actualitat.

Es viu bé, desconnectada de tot?

L'actualitat sempre se t'imposa. El procés m'ha ajudat a centrar-me en la meva feina i a posar-me les piles per a projectes que tenia aturats. En veure aquest país sempre cabrejat, m'he centrat en la feina. Quan els veig a vostès, que estan al dia de totes les notícies...

És que treballem d'això.

Però tot i que intento viure i deixar viure, sempre hi ha algú que et llegeix la cartilla, no et deixen viure. L'altre dia, al Liceu, se'm va acostar algú i em diu «m'agraden les teves pel·lícules però trobo que la teva actitud no té cap sentit, i no l'aprovo, i Espanya no és una democràcia, i etcètera». També n'hi ha que em diuen que em paga Madrid! Jo estic treballant ara per Netflix i HBO, dues multinacionals, i tot això nostre els sona a xinès.

Què m'ha d'explicar.

Jo no tinc cap sentiment patriòtic. Espanya serà el que sigui, és una democràcia imperfecta, millorable... però és una democràcia. Si no estem d'acord en això, quin denominador comú podem trobar? Ara bé, també se m'acosta molta gent dient «gràcies per dir el que molts pensem». I llavors li diria «i vostè perquè no ho diu, també, el que pensa»?

L'ha perjudicat professionalment, expressar-se sempre amb claredat?

Està clar que no canviaré la meva manera de pensar ni de fer perquè em pugui beneficiar o perjudicar. Estic encadenant projectes, però perquè sóc tossuda.