Quan un publica unes memòries vol dir que ha viscut tot el que havia de viure?

Des del punt de vista biològic, no, jo no tint ni gens d'interès ni de pressa per morir-me. Però sí que tinc la sensació que la meva època, és a dir no la que vius sinó aquella en què jugues un cert paper públic, ja ha començat a passar. Sóc un home del segle XX una mica extraviat pel segle XXI. Em penso que les coses interessants que havia de viure ja no les tinc al davant, sinó a l'esquena.

De tots els polítics que ha conegut, quin ens convindria tenir ara?

Fa de mal, dir, cada època té les seves exigències, el que convenia als anys 80-90 no té a veure amb el que pugui convenir avui. A més, cada persona és producte de la seva època i el seu temps. En Pujol va néixer el 1930, és producte de la guerra civil i del franquisme. Els Junqueras, Forn, Turull, etc, són d'una generació que va conèixer el franquisme de forma tangencial. I la situació política catalana de 2019 té poquíssim a veure amb la de 1980.

Ja que surt en Pujol: és cert que amb en Tarradellas s'odiaven?

Els vaig tractar molt tots dos, de fet encara tracto en Pujol. Jo no en diria «odi», en diria «rivalitat». En els pocs anys que van coincidir, van saltar moltes espurnes. Eren dos galls en un galliner, tots dos es creien destinats a liderar Catalunya, sort que un gall era vell i l'altre relativament jove. Es portaven més de 30 anys, si haguessin sigut de la mateixa generació, potser Catalunya hauria viscut una guerra civil, entre tarradellistes i pujolistes. Tots dos despertaven fidelitats i fòbies.

Ara el comprometré: quin ha sigut el polític més nefast que ha conegut?

El que més m'ha decebut és Jorge Fernández Díaz. Hi vaig tenir bona relació durant molts anys, fins i tot ja com a ministre. Però quan es van destapar aquelles gravacions sobre guerra bruta i policia patriòtica, vaig publicar una carta oberta dient-li que ho hauria d'aclarir i fer net. Ni ho va fer ni em va respondre. El tenia per persona fonamentalment honesta, però la seva prioritat era combatre el separatisme en lloc de respectar la democràcia.

Un expert en història contemporània va creure mai que tot allò de Catalunya acabaria en una nova república?

Jo sabia que l'estat reaccionaria amb tota contundència, i així ho vaig manifestar. Ja es veia que com que no som a Suècia ni a Finlàndia, l'estat es sentiria desafiat i reaccionaria amb contundència, primer policial i després judicial. O sigui, veia perfectament que no era viable la idea d'una independència unilateral, que l'estat no es quedaria plegat de braços. I hauria sigut així encara que la majoria a favor fos del 60%.

A les memòries apareixen els seus 42 anys de professor universitari. Com han canviat els alumnes?

Per dir-ho de pressa, ara són molt més «escolars», semblen molt més joves que fa 40 anys. Als anys 70 la gent arribava a la universitat més feta, més madura. Ara són nens i nenes. L'ensenyament secundari els ha anat infantilitzant, i sobretot les famílies.

Vol dir que estan sobreprotegits?

Arriben a la universitat, i en els seus 18 anys anteriors de vida, mai ningú no els ha dit «no». Dir «no» significa dir «estàs suspès». He presenciat reaccions sorprenentment irades d'alumnes a què he dit això. Després he arribat a la conclusió que jo he sigut, lamentablement, la primera persona que els ha dit «no».