A la Fontana d'Or, el CaixaForum gironí, hi han arribat els faraons. Amb aquesta temàtica s'hi han instal·lat fins al 25 d' agost 140 objectes de la col·lecció del British Museum que busca endinsar-se en la figura de semideus que eren aquests monarques. L'exposició, Faraó. Rei d'Egipte, s'ha vist a Barcelona i Madrid. Què té, però, el món egipci que ens ha fascinat sempre tant? Evidentment, hi ha una aura de misteri, de passió per allò desconegut; i d'aventura.

L'èxit de les pel·lícules del personatge cinematogràfic Indiana Jones tenen a veure amb aquest vessant. Un col·lega responsable d'un canal televisiu que emet molts documentals em va dir que, amb molta diferència, els més vistos pels espectadors són els que tenen com a protagonista qualsevol aspecte del món egipci. Un filó.

National Geographic segueix produint contínuament documentals, igual que feia la Societat Geogràfica londinenca que li dona nom des de principis del segle XIX quan finançaven les primeres expedicions d'una arqueologia una mica ordenada, malgrat que essent Egipte un protectorat britànic fins a 1922, molt material acabava en mans de museus (afortunadament), particulars o desaprensius. La mística d'una civilització desapareguda, oblidada. Igual que va pasar amb la Roma imperial, les piràmides, la tomba de Keops (deformada per les pràctiques de tir dels soldats de Napoleó), entre d'altres, fins llavors només eren visitats pels ramats de xais i cabres. El descobriment excepcional de la tomba de Tutankhamon, la maledicció posterior del faraó i la literatura sobre Egipte que consumien legions de seguidors com el meu germà Joan; un fet que la família observava encuriosida.

Poques hores després de la visita a l'exposició gironina passava per davant del Museu Egipci de Barcelona al carrer València. L'he visitat altres vegades però em vaig decidir a entrar-hi novament. És extraordinari pel seu contingut i modèlic perquè existeix mercès a l'esforç i al patrimoni de Jordi Clos, president d'hotels Derby. No és un simple mecenes, és un gran col·leccionista i, a més, impulsa i participa en expedicions no tan sols a Egipte, sinó a indrets de tot el món on pot conèixer antigues civilitzacions. Des de fa tres dècades acostumo a dormir molts dijous a Barcelona. A principis dels noranta durant una temporada ho feia a l' hotel Claris, propietat de Jordi Clos, on hi havia una exposició de la seva col·lecció d'art antic egipci. La visitava sovint i fou el caliu del posterior Museu.

No el coneixia fins que fa tres anys, després d'assistir a la inauguració sobre art de Papua Nova Guinea al seu hotel madrileny Urban (els seus hotels i habitacions com especialment espais comuns són petits museus) els amics Roser Tiana i el palamosí Albert Arbós que li porten la comunicació empresarial des del gabinet Interprofit, em convidaren a sopar amb Jordi Clos.

Bona part del sopar fou dedicada a la seva preocupació per la gestió publica del turisme a la ciutat de Barcelona sobre la que es va manifestar de forma molt crítica. Ja feia uns mesos del govern municipal Colau i ell ocupava la presidència del Gremi d'Hotelers. Així, tinguérem molt temps també per parlar del món egipci i de tot el que ha emprès amb la seva afecció o els negocis i amb una passió admirable. Als prestatges de casa busco un llibre escrit per Jordi Clos i acabo trobant Terenci del Nil. L'escriptor barceloní em va dedicar un exemplar d'aquest recorregut sentimental i memorialístic dels seus 27 viatges a Egipte, la seva obsessió i tema de molts dels seus llibres més llegits. Terenci Moix, molt popular en vida és avui massa desconegut pels més joves. Era un enfant terrible total amb un gran protagonisme i presència a la vida cultural, periodística i mediàtica. Part de les seves cendres foren repartides entre Tebas i el port d'Alexandria, on ell deia que havia estat concebut. Per acabar faré un next coming, invent de la televisió americana per apuntar subtilment algun contingut futur. En aquest cas seria de l'article que, com tots els mesos d'agost dedicaré, a les aventures del palafrugellenc Joan Cortey. L'estiu passat, sota el cinematogràfic títol de La Mòmia, ja apuntava la seva estada al Museu Britànic de Londres amb la guia d'Egipte que fou propietat del descobridor de la tomba de Tutankhamon, Howard Carter, després regalada a Dorothy Webster, la russa de Cap Roig i posteriorment obsequiada al seu marmessor testamentari, Joan Cortey, amb motiu d'un viatge a Egipte. Només puc dir que aquell matí al museu em va demanar que olorés profundament la guia. Aquell vespre succeïren algunes coses...