La mostra Temps de Flors d'enguany va tenir un prolegomen ben poc estimulant per la vaga dels treballadors de la neteja, tot i que l'evidència de la campanya electoral amb el neguit de tenir una exposició floral amb olors de matèria orgànica podrida va portar a un ràpid acord. Es va recollir la brossa acumulada, però amb les restes davant dels contenidors encara per escombrar es va fer la inauguració al peu de les escales de la Catedral, que, en aquesta ocasió, lluïa un impactant muntatge de flors enmig d'un bosc d'arbres simulats. Però just l'endemà, en un diumenge assolellat, ens endinsàvem en el «Temps de plors a Montilivi», com encertadament titulava aquest diari el decebedor partit del Girona contra el Llevant que l'abocava a Segona Divisió.
En l'exposició d'enguany vaig poder comprovar com es van consolidant els treballs col·lectius que aporten noves idees, frescor i propostes agosarades, però també més generositat floral. La Mirada de l'Univers, de la plaça Jacint Verdaguer, per exemple, era una composició prou interessant que, al mateix temps, contribuïa a posar en valor aquesta plaça desconeguda, mentre que la decoració del pati del Centre Cultural La Mercè tenia la singularitat de fer-nos pensar en el mar i les properes vacances d'estiu. Apunts d'originalitat els vaig trobar en el pont neogòtic del carrer de la Llebre, en la cremallera roja de les escales de Sant Martí, en el Viatge en el temps del pati del Casino, on hi havia exposat un vell automòbil De Dion Bouton però també en les meduses penjades al pati de la casa Sambola Pla Dalmau del carrer de la Força o en el muntatge sota el plàtan del Mercat del Lleó, que malauradament va patir l'acció dels vàndals.
Els espais clàssics com els soterranis de la Catedral, els Banys Àrabs, la seu dels Manaies a Sant Lluc o Sant Nicolau, mantenien el seu encant i, per tant, són lògiques les cues per accedir-hi que s'hi formaven cada dia. El soterrani de Torre Gironella, que amb dedicació, mimo i gust organitza cada any Josep Tarrés, és, sens dubte, dels espais més i millor treballats, un lloc ple de simbologia i al·legories que, en aquest cas, anaven des dels peus de Gerió fins a la presència de Buda. Els jardins dels Alemanys, que en el seu moment es van poder recobrar per a la mostra i per a la ciutat, van haver de suportar una innecessària presència de publicitat d'una escola de la ciutat que, francament, no només no hi aportava res, sinó que restava bellesa i naturalitat a l'espai. La Universitat va tenir l'encert de presentar conjunts artístics relacionats amb la seva activitat acadèmica, en un cas decorant les escales d'accés a l'antic convent amb títols de la literatura universal i, en el pati del Rectorat, amb una al·legoria a la taula periòdica.
Va ser una bona iniciativa el reconeixement públic a persones com David Marca, Rosa M. Labayen i Josep Tarrés, que porten molts anys dedicant temps i esforços a fer possible aquest miracle anual, com també ho va ser recuperar el fossat de l'absis de la Catedral, un espai que pocs gironins havíem tingut l'oportunitat de visitar. Que els busos poguessin parar al lloc de sempre per carregar i descarregar la gent va ser una bona iniciativa, tot i que, en aquest cas, em temo que no tindrà continuïtat. La prova d'aquests dies hauria de servir per constatar la bondat del clam ciutadà en aquest tema, però lamentablement massa sovint els desitjos de la ciutadania van en direcció contrària al poder que emana de la plaça del Vi. Malgrat la pluja dels darrers dies, però, el balanç és positiu, i d'això en van prendre bona nota els tècnics de l'Ajuntament de Barcelona que van visitar la mostra amb la intenció de transportar l'any vinent al Cap i Casal aquesta idea floral per commemorar el 700è aniversari del seu Corpus.
