Els abusos a menors són un fenomen nou o n’hi ha hagut sempre?

D’abusos, a la societat, n’hi ha hagut tota la vida. I si n’hi ha a la societat, n’hi ha a l’escola. I a molts altres llocs. El que passa és que fa tres anys que sembla que sigui nou, quan ja el tenia regulat l’ONU.

Un problema enorme, per tant.

Un de cada cinc menors ha patit abusos o els patirà. En això estan d’acords els experts i el Consell d’Europa. I en què el 80% dels abusos són dins de l’entorn familiar.

I la resta?

Escoles, clubs esportius, esplais... arreu on hi ha jovent i convivència.

Han trobat facilitats, per part dels Maristes, per escriure aquest llibre?

Al llibre parlen professionals que treballen als Maristes en diferents països i de diversos àmbits. És gent molt compromesa amb la protecció a la infància. O sigui que han estat encantats d’explicar la seva tasca. Perquè fa tres anys que parlem del passat i ningú parla del present. I avui, tant als Maristes com a altres centres, la gent està molt preparada per combatre aquest tema.

A causa del que es va saber en 2016?

Des de força abans. Els Maristes van donar ordres de dotar cada província, des de fa temps, eines i materials per combatre els abusos.

Vaja, que li han fotut mà al tema, tot i que l’expressió no sigui adequada...

I des de fa molt temps. Els Maristes són els que van impulsar el primer curs universitari de formació de professionals en aquest àmbit. Gràcies a això, els últims tres anys han aflorat a Catalunya una vintena de casos d’abusos a menors. Eren de l’àmbit familiar però s’han detectat a col·legi.

Gràcies a aquests professionals?

És clar. Quan al nen li dónes la veu, un espai propici, al final parla i explica coses. Fins i tot comencen a ser conscients del que han patit.

No ho sabien?

Per bèstia que sembli, n’hi ha que han viscut els abusos com a part de la normalitat, els tenien assumits. Quan comencen a sentir-ne a parlar, s’obren i ho expliquen. Això, aquí, perquè hi ha països que el tema és totalment tabú, encara.

I els casos ocorreguts fa anys?

Primer, al cap dels anys és difícil saber què hi ha de cert. I segon, es crea neguit a gent que pensa «jo no em vaig assabentar del que passava». Si només posem l’accent al que va passar fa 30 anys i, a més, ens quedem amb l’anècdota, ens estem oblidant dels qui han patit de veritat i dels mecanismes que hi ha avui per resoldre el problema.

Recordo un marista que ens ajudava al saltar el plint empenyent-nos pel cul.

Estem jutjant amb ulls actuals una societat del passat. Un temps que a la dona a la qual el marit pegava, se li deia que «havia tingut mala sort amb el matrimoni», i l’abús infantil no era ni delicte. Els tocava el cul? Potser ni n’era conscient. Per sort, avui la consciència de tots ha canviat.